NOVEL·LES

Cera

Miquel Pairolí - Cera

Agost de 1963, en una ciutat catalana, episcopal i densament catòlica. El bisbe ha mort i, abans de rebre sepultura, el cos és passejat en processó pels carrers de la ciutat. Rere el fèretre i davant el poble que ho contempla, desfila la comitiva d'eclesiàstics i de jerarques del règim. Mesos després, el narrador observa l'arribada solemne del nou prelat des del balcó de la casa familiar dels Castells, situada sobre el negoci que regenten: una cereria. És a partir d'aquests personatges i d'aquest ambient que la novel·la ofereix un retrat de la moral i de la sociologia dels anys del franquisme i la seva llarga ombra posterior. Al mateix temps, aporta una reflexió sobre el fer-se i desfer-se de les ciutats que, sota l'aparent duresa dels materials que les formen, en realitat són mal·leables i fungibles com la cera.

 

Calia, doncs, molta cera per abastir parròquies, temples, capelles, altars, monuments, tots els indrets de culte que es multiplicaven mes a mes, en una expiació fervorosa dels pecats comesos. Cera per anar consumint-se dia i nit davant de Crucificats i Doloroses, flama eterna de l'adoració, cera de la pietat i de la llum, cera per invocar, per pregar; cera per a la penitència i cera per a l'homenatge. Cera que testimoniava una devoció particular a un sant o a una marededéu, cera de Setmana Santa, cera que unia el poble fidel en el símbol de la Ressurrecció pasqual. Cera que omplia els temples d'una fortor embafadora, marejadora i que sortia als carrers, impregnats de l'aire olorós de la primavera, i hi estenia la catifa relliscosa dels regalims que hi deixaven les processons de penitents. Cera del Corpus, cera del dia de l'immortal patró, cera de l'homenatge desembral a la Immaculada, cera tendra del naixement, present de flama a l'Infant nascut. La ciutat havia entrat en un deliri de cera i Arcadi coneixia l'ofici de la cereria.

 

"Les novel·les de Miquel Pairolí acostumen a ser artefactes formals d'una gran precisió. Mostren un bell sentit de la mesura narrativa; l'estructura serveix sempre el missatge; l'estil és sever, magnífic, de gran escola. L'autor exhibeix una de les millors proses del país, si no la millor. Mort Jesús Moncada, Pairolí –que té amb el de Mequinensa no poques afinitats– és dels millors."

Jordi Llavina, "El Mundo"

"Miquel Pairolí és un gran estilista. (...) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d'una profunditat digna de Balzac."

Joan-Daniel Bezsonoff, "El Temps"