ASSAJOS LITERARIS

El príncep i el felí

Miquel Pairolí - El príncep i el felí

Aquest llibre reuneix una lectura crítica d'El guepard i una aproximació a la figura del seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa (Palerm,1896-Roma,1957). Publicada el 1958, El guepard és una de les novel·les més importants del segle XX. Relata la història de la decadència de l'aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d'Itàlia. Obra mestra de la intel·ligència i la sensibilitat històriques, El guepard va inspirar una de les pel·lícules més cèlebres de Luchino Visconti. En aquest assaig es ressegueixen, a més, les vicissituds de la primera traducció catalana de l'obra de Lampedusa, que fou a càrrec de Llorenç Villalonga, l'autor de Bearn o la sala de les nines.

De bon matí, cap a les set, el príncep es llevava i començava, sense gaires il·lusions ni entusiasme, una nova jornada de la seva rutina discreta i ociosa. Vestit amb una correcció més grisa i formal que elegant, fins i tot amb un punt de deixadesa –duia la jaqueta sempre impregnada de la cendra del fumador pertinaç–, Lampedusa sortia de casa seva, al barri marítim de Palerm i començava un llarg passeig cap al centre de la ciutat. Era un home que encara no tenia seixanta anys però que n'aparentava força més, setanta ben bé. Els ulls eren grans i prominents, de galàpet; la pell, d'una pal·lidesa grisosa. Movia el cos gras i corpulent, de mitjana alçada, amb pesadesa, ajudant-se d'un bastó. Tota la figura concentrava la soledat essencial i la tristesa a penes dissimulada d'un home més aviat desenganyat de la gent i de la vida.

 

"Cal donar la benvinguda a aquest llibret, perquè, tot i que no ultrapassa de gaire el centenar de pàgines, sintetitza molt bé els valors d'El guepard, perfila amb plasticitat la figura del seu autor, i encara analitza, en un exercici molt fi de literatura comparada, els punts de contacte amb Bearn, de Llorenç Villalonga."

Carles Barba, "Avui"

"Es un ensayo a la manera sajona: Pairolí dice, nada más. No trata de convencer, explicita. Considera al lector su cómplice / complemento y por esta precisa razón comparte y comenta "su propio paseo o baile" por el libro."

Víctor Batallé, "Abc"