RETALLS DE PREMSA

El punt - Avui / Presència

  • Madrià, Angel - La serra de dues mans - El Punt - Avui, Director de l'Editorial Gavarres - 09/08/11 -

    En Miquel Pairolí ens ha deixat, com a llegat, una obra literària relativament curta –sobretot tenint en compte el que ha deixat d'escriure per la seva mort prematura–, però, a la vegada, ens ha obsequiat amb algun exemple de les millors planes escrites els últims anys. Com a mínim això és el que pensen i han escrit els que s'encarreguen d'analitzar aquestes qüestions. Segurament, és el seu últim dietari, Octubre (A Contravent, 2010) el que passarà a la història com l'obra més important, transcendent, rodona, reflexionada, mes personal i íntima d'en Miquel. És la gran collita de molts anys d'observar, de reflexionar, de fer lectures, moltes lectures, d'escoltar la gent del seu entorn, del transitar per la vida... Precisament és d'Octubre un dels capítols que ens corprenen més: La terra i les eines. Aquí en Miquel fa una reflexió sobre l'ús de les eines de l'hort i les relaciona amb els seus antics: sobretot l'avi i el pare. Cap al final del text parla d'una serra de dues mans que té abandonada en un racó del garatge i que havia fet servir moltes vegades, amb el seu pare, per fer llenya per a l'hivern. Acaba aquest capítol amb una reflexió sobre el que representa una serra de dues mans quan falta l'altre braç que l'acompanyava. Diu en Miquel que l'eina es torna inútil. Ara, aquesta serra, continua en un racó del quarto de les eines. Com també resten arraconats els tràmecs, els cavics, la segadora, les tisores de podar els aurons, el motocultor, la desbrossadora, una maça, les llinyoles, els cistells, altres serres, la caça per treure el suc de la comuna, una semal, uns coves que fa anys van venir del mas Pairolí... al capdavall totes les eines que havien utilitzat l'avi, el pare i el mateix Miquel són ara un testimoni mut d'altres temps que ja semblen massa lluny. A fora, a l'hort, les canyes continuen estintolades a l'alzina del corriol, esperant unes tomateres que potser no es plantaran mai més.

    Aquesta serra de dues mans a què feia referència en Miquel, és una gran metàfora sobre el que és la feina compartida, el treball en equip, en petita societat; dos braços compassats, en harmonia... fent el moviment i la força cap a la mateixa direcció per serrar un tronc d'alzina, de suro o de roure. Aquest esforç compartit, com el de la serra de dues mans, el podríem comparar a la professió d'escriptor o de periodista: per exemple el compromís d'aquest diari amb els seus lectors; o en Miquel escriptor, d'una banda, i els seus lectors de l'altra; o el mateix Miquel compartint l'espai de la seva secció durant els tres últims mesos, abans de baixar el teló, amb en Manel Cuyàs, d'ençà que l'heura de la malaltia se li arrapava de manera irreparable a l'alzina de la vida. Tots dos fent equip, un dia l'un, i, l'endemà, l'altre, com la serra de dues mans: ris-ras, ris-ras, ris-ras. Si voleu, amb estils diferents i caràcters diametralment oposats, però amb una idea molt semblant sobre la feina de periodista. Tots dos amb un gran pòsit cultural com a base per teixir els seus articles, o, per dir-ho a la manera d'en Miquel, per elaborar la recepta de l'arròs. D'una banda trobem un Cuyàs culte, irònic, amb molta memòria històrica, omnipresent, aquí i allà: tertúlies –amb aquella veu de tro–; dinars, molts dinars, a vegades penso que massa dinars; presentacions, moltes presentacions; cròniques... De l'altra, un Miquel, més pausat, reflexiu, observador, amb petites dosis d'aquella ironia fina que tant el caracteritzava, retirat a Palol fent companyia a la mare, cap tertúlia –ni feia cap falta–, algunes (poques) presentacions, de dinars, pocs, també. Tot plegat amb el complement dels dilluns d'en Pep Riera, d'ençà que va començar l'Escaire amb l'entrada del mil•lenni.

    És curiós que en Cuyàs i en Miquel hagin tingut una relació amb aquest diari provinents de l'ensenyament i fent, primer de tot, col•laboracions externes. Per entendre'ns: ells no feien de periodistes. El primer que va tastar la redacció va ser en Miquel, l'any 1987. Va formar part d'una secció molt potent de cultura que dirigia l'amic Joan Ventura. Aquell mateix any en Cuyàs va entrar com a col•laborador d'opinió –no fa gaire explicava en un article com havia entrat al diari sota el guiatge de l'Enric Matarrodona, el director d'aleshores. Quan en Miquel va passar a altres redaccions de Barcelona, en Cuyàs va entrar al diari, poc temps després, per dirigir El Punt del Maresme. Finalment, en Miquel va deixar el periodisme de redacció i es va dedicar a escriure, des de casa seva, a Palol. En Cuyàs encara forma part de la redacció d'El Punt Avui i continua amb els seus Vuits i Nous.

    Aquesta serra de dues mans que van compartir en Miquel i en Cuyàs, des de primers de març fins al 29 de maig passat, ha quedat òrfena d'un braç. És una llàstima, i una gran pèrdua per al diari, perquè la cita que teníem amb en Miquel cada dia, era una de les estones més plaents quan llegies el diari; donava molt de sentit a aquest periodisme que fa temps que busca el seu paper en un món devorat pel caos informatiu. La professió ha perdut una de les veus més potents, lúcides, lliures i respectades dels últims anys. En Miquel ha deixat d'empènyer la serra de dues mans de l'escriptura quan feia més falta... i amb els socs que hi ha cada dia per serrar!

  • Vidal Vidal - Veritat i bellesa - Revista Presència del 29 de juliol al 4 d'agost del 2011 - Veure PDF.
  • Martí Gironell - Vacances al camp de l'ombra - El Punt - Avui - 10/08/2011 -

    “Llegint en Joan Isern ja conec una mica més en Miquel Pairolí”

    Ara fa just un mes, el càncer es va endur en Miquel Pairolí. Vaig parlar amb ell en dues ocasions. Una per telèfon i l'altra cara a cara. Vaig gosar trucar-li per saber si havia rebut un llibre que li vaig enviar. M'havien arribat veus que tenia ganes de llegir una novel·la que m'acabaven de publicar. Em vaig sentir molt afalagat i em van faltar mans per buscar l'adreça de casa seva a Quart i fer-li'n arribar un exemplar signat. Com que sóc mesell, no en vaig tenir prou i li vaig trucar per assegurar-me'n. L'havia rebuda. Dies més tard, al Pati dels Tarongers ens vam saludar en motiu d'una foto de grup que reunia escriptors i articulistes d'aquest diari i que es va publicar en l'especial de Sant Jordi. Vam parlar de la novel.la i de poca cosa més perquè el fotògraf ens reclamava per ventar-nos el retrat. Quan vaig saber que havia mort em vaig llegir totes les cròniques, articles, perfils, glosses i comentaris no només sobre la seva persona sinó també sobre la seva feina d'articulista i novel·lista. Em va quedar molt clar que havia de fer el que demana el títol d'un d'aquests articles: “Llegiu-lo!”, deia. I així ho he fet. A les lleixes de la llibreria de casa hi tenia un llibre seu. Hi vaig descobrir, gairebé com per art de màgia, El camp de l'ombra, un exemplar de la primera edició, març del 1995 de la novel·la amb què va debutar en la ficció, ell que tenia aquesta habilitat planiana d'observar i descriure amb precisió la realitat que l'envoltava.

    Ell que tinc entès que era fill d'una petita família de pagès se m'ha fet molt present en la figura d'un dels dos personatges centrals d'aquest novel·la, l'hereu de Mas Isern. En Joan Isern, pagès, solter, amb estudis, amant dels llibres i de l'escriptura fa un dietari com els que magistralment escrivia en Miquel Pairolí. Hi escriu reflexions, confessions, però sobretot disseca de viu en viu cada plec de la vida que li ha tocat viure amb resignació però sense privar-se de res, això sí, amb una pàtina de responsabilitat adquirida amb els anys que tot ho cobreix. No el coneixia, en Miquel Pairolí, però ara que he descobert en Joan Isern goso dir que ja el conec una mica més i amb el seu permís, els convido a passar les vacances al camp de l'ombra.

  • El punt

    • Grau, Jordi - Llegiu-lo - 07/07/2011 -

      En Miquel Pairolí ha mort. No tornaré a trobar puntualment el seu article al correu cap al migdia, ni els comentaris breus i concisos que ens escrivíem un parell o tres de cops per setmana, ni les trucades puntuals cada cert temps, ni les xerrades llargues que fèiem de tant en tant, ni els dinars que ens servien per parlar una mica de tot, nosaltres, que feia tants anys que ens tractàvem, que havíem compartit redacció i que érem tan diferents en tantes coses. Ell parlava poc i jo, massa. Ell, que sabia de tantes coses, era prudent en la conversa i jo, un bocamoll. Em fa una certa basarda escriure d'aquestes coses personals, d'ell que era tan gelós de les seves coses. No sé si gaires dels que en parlarem avui el coneixíem del tot. En Miquel es deixava descobrir fins on li convenia. Era educat, amable, seriós, lúcid, crític i lliure. Era clar i era dur, sense que per ser-ho necessités utilitzar paraules gruixudes ni fora de to. Hi tocava, hi tocava sempre. Com a articulista, i ja em perdonaran tants companys que llegeixo i admiro, era el millor.

      Han estat milers de columnes i centenars de crítiques les que ha publicat al diari. Textos periodístics, entrevistes i magnífics reportatges. Però sobretot columnes. Van ser centenars i centenars de Tríptics i, des de l'any 2000, gairebé 3.200 Escaires. En Miquel ha marxat discretament, com ell volia. No va dir públicament que estava malalt perquè ho va fer saber a qui va voler. Ho ha deixat tot lligat, tal com era d'esperar. Va dir adéu el 29 de maig des del Teló. I em va donar per la menjadora quan li vaig dir que la columna era seva i que hi tornaríem quan s'hagués recuperat. En Miquel s'ha mort. Queda la seva obra. Facin el favor de llegir-la. El país ho deu a qui tant se l'ha estimat i tant ha treballat per la llengua. Llegiu-lo, si us plau.

    • Arbonès, Jordi (Nif) - Miquel Pairolí - 26/07/2011 -

      Hi ha dies estranys durant els quals una notícia inesperada et canvia sobtadament la mirada, i ha estat així amb la mort de Miquel Pairolí. M'imagino que l'escriptor ha desaparegut durant el moment de fer concordar els dos rellotges de paret de casa seva, l'un s'avançava i l'altre s'endarreria, i cada setmana procedia al ritual de fer coincidir les quatre broques. Aquesta vegada no ha estat possible perquè el temps que s'escolava entre l'un i l'altre l'ha atrapat. Al capdavall, el temps, llarg o curt, conté la bèstia que fa la feina bruta a la mort. Potser a partir d'ara, a dins de les dues esferes s'hi desfibra la cronologia i, de mica en mica, després del darrer tic-tac, un silenci empeltat d'absència s'apodera dels llibres, dels escrits i del traç fecund de la memòria.

      Pairolí deia que somiava en una ciutat oriental, un lloc que no sabia identificar, potser del sud-est asiàtic. L'imagino vestit amb elegància tot caminant pels carrers estrets, atapeïts de gent i tràfec, seguint un nord, buscant una resposta: endevinar què hi fa en aquesta ciutat. Per què sovint s'hi tornava a veure?, sempre en el mateix punt de partida per arribar a una casa estantissa de fusta. Obre la porta, hi entra, no hi ha ningú i està mal il•luminada. A fora, el garbuix del carrer, veus exòtiques, escantellades i incomprensibles sobresurten enmig d'una amalgama d'olors i pudors fortes –encens, orina i espècies– que recorren el somni un cop darrere l'altre.

      Obrir el llibre Octubre (Ed. Acontravent), és obrir una porta darrere la qual hi ha un seguit d'habitacions en cadascuna de les quals hi ha els passos d'una obra rigorosa, esplèndida. Hi ha un territori ple de suggeriments i de reflexions que inviten a seure i a llegir la rumiada cal•ligrafia literària d'un autor que, amb la saviesa de l'ordre –ritme temperat–, tant descriu el vol senzill d'un ocell com la complicada naturalesa humana. L'estupidesa del temps l'ha segrestat a cinquanta-cinc anys. Pairolí és un gran observador, però és sobretot un mestre a l'hora de descriure el que veu perquè sap esbrossar una imatge o una idea per tal de recollir-ne l'essencial. En la seva obra, tant en la ficció com en els diaris o els articles, s'hi reflecteix un pensament que defensa uns valors, però també s'hi desplega la seva visió respecte del món, contundent i irònica; una mirada reposada sobre la vida contemporània que, de vegades, s'endinsa en allò que estimava, que imaginava, que enyorava i, també, sobre el que li hauria agradat escriure.

      Potser, en la ciutat desconeguda, quan els rellotges s'aturen, per fi Miquel Pairolí pot dur a terme una il•lusió impossible, passejar i xerrar amb el seu admirat escriptor Henry James. La ingravidesa dels records i la força del seu talent, però, sobrevola damunt “del temps sense retorn i de la matèria fungible amb la qual estem fets”. Més enllà d'això, només ens queda empassar-nos la ràbia i continuar caminant arran del cingle vertiginós de la vida, acompanyats pel remoreig silenciós dels absents, dels que un dia van gosar estimar-nos. Teló.

    • Mardenys, Pere - Pairolí i el bisbe Cartañà - 09/07/2011 -

      La personalitat literària de Miquel Pairolí ha estat abastament recordada per companys periodistes i amics lletraferits en aquest mateix diari, arran de la seva mort. No ha estat així per part dels mitjans de comunicació de Barcelona que mantenen la divisòria del riu Tordera a l'hora de parlar de personatges gironins, dedicant-los generalment una minsa atenció.

      Un dels comentaristes de casa nostra afirmava que Pairolí buscava sempre la màxima precisió en l'ús de paraules i adjectius. D'això jo en tinc una prova ja que va fer-me el gran honor de demanar-me ajuda a l'hora d'escriure la novel•la titulada Cera en què descrivia meravellosament l'enterrament del bisbe Cartañà, mort l'estiu del 1963. Un enterrament que va ser precedit per una solemne processó per bona part de la Girona Vella i Rambla amb el cadàver embalsamat del prelat, portat a coll per una vuitena de capellans.

      L'afany de precisió de Miquel Pairolí el va portar a demanar-me que li expliqués fil per randa el nom exacte dels ritus, cerimònies i ornaments litúrgics, així com els títols dels personatges eclesiàstics que participaven en la desfilada. Ell coneixia els meus antecedents religiosos i va pensar que li podia donar un cop de mà. Ho vaig fer amb molt de gust i ell m'ho pagar amb una dedicatòria molt amable, brindant per la nostra amistat

      Moltíssimes gràcies, Miquel! Guardaré com una relíquia preciosa el teu detall i n'estaré eternament cofoi.

    • Vàzquez, Eva - "Massa aviat, massa" - 08/07/2011 -

      Acabàvem d'escoltar He mirat aquesta terra, de Raimon, i encara teníem a la boca el gust del vi i de la mel que Miquel Pairolí ens incitava a prendre en la carta de comiat que havia tingut el valor d'escriure poc abans de morir, i sí, vam trobar que era un text molt bell, escrit des de l'interior mateix d'una esgarrifança, l'últim apunt a les pàgines del seu dietari. Pairolí havia disposat que aquest text fos imprès al dors del seu recordatori, del qual havia previst el format, el seu retrat franc al frontispici, les dates biogràfiques (en calendari gregorià i, devot dels clàssics com era, també en el romà), els versos d'Espriu i fins i tot el cos de lletra, el tipus de tinta, el tacte del paper. Dies abans, havia demanat a l'escriptor i periodista Lluís Freixas que fos ell qui llegís el fragment a la cloenda del funeral, donat que ell “no podria fer-ho per raons òbvies”. Aquest text, i les peces musicals que es van escoltar, formaven part del guió meticulosament prescrit per un escriptor no pas maniàtic, sinó contrari a tota desmesura i enfarfec.

      Després que mossèn Josep M. Amich donés la benvinguda als assistents, unes tres-centes persones, entre les quals hi havia el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i una àmplia representació del món cultural i periodístic de la ciutat, només hi va haver tres parlaments, el nombre màxim que havia estipulat Pairolí. El més extens i emotiu va ser el de l'editor de la revista Gavarres i amic íntim de l'escriptor, Àngel Madrià, que va referir-se a la integritat, la precisió i la coherència com les principals qualitats de Pairolí, que en el ràpid procés de la malaltia només s'havia permès la feblesa, humaníssima, de murmurar, “massa aviat, massa aviat”. El director de Presència, Joan Ventura, va lamentar l'escassa repercussió que la seva mort havia tingut als mitjans de Barcelona, i el professor Juan Luis Bartolomé, que havia fet amistat amb Pairolí els últims mesos, va recordar la seva passió compartida per l'autor hongarès Sándor Márai.

    • Vàzquez, Eva - Tot són escaires - 07/07/2011 -

      Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

      “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel•ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

      Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel•les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel•ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.

    • Vàzquez, Eva - Un escriptor format a l'escola del periodisme - 07/07/2011 -

      L'editorial Autrement de París prepara la traducció francesa d'‘El convit', la segona novel•la de Pairolí, que va publicar també assaig, dietaris i teatre

      Durant una conversa telefònica arran de la publicació d'Octubre, el seu tercer dietari des de Paisatge en flames (1990) i L'enigma (1999), Miquel Pairolí explicava que darrerament el temptava la idea d'“un treball narratiu de tipus memorialístic en què intervindran més els records que la ficció”. Immers en les exploracions del jo que havia lliurat a Octubre i atret cada cop més per la filosofia minimalista dels estoics, arribava dir que la seva màxima aspiració de puresa seria arribar a no haver ja d'escriure algunes escenes de suprema delicadesa com les que havien trobat forma al seu últim llibre, sinó que n'hi hagués prou de sentir-les, de viure-les. Era la culminació, quasi oriental, d'una trajectòria que havia arrencat, quan encara era estudiant de filologia, a la redacció del setmanari Presència, l'any 1976, fent comentaris de llibres, i més endavant, a l'Avui i l'aleshores Punt Diari, al qual ha estat vinculat des dels seus orígens. No va ser, però, fins a mitjan anys noranta, que es va donar a conèixer com a escriptor, amb la novel•la El camp de l'ombra (1995), a la qual seguirien El convit (1998), que l'editorial parisenca Autrement publicarà en breu en traducció francesa, El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008). La seva fascinació per Josep Pla i Lampedusa van animar-lo a dedicar-los dos assajos avui imprescindibles i introbables, La geografia íntima de Josep Pla i El príncep i el felí, tots dos del 1996, i una recopilació dels seus articles de tema literari serien recollits al volum Exploracions (2006), una mena de cànon personal. Va publicar, a més, una peça de teatre, El retrat de Voltaire (1997). Un comiat ben preparat, avui al tanatori de Girona

      Miquel Pairolí era un home previsor, metòdic i amb prou enteresa, fins i tot al mig d'una implacable malaltia, per deixar ben lligat fins a l'últim detall del seu comiat, que tindrà lloc avui a les 4 de la tarda al tanatori de Girona. Ahir, el portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, va transmetre a la família de l'escriptor el condol del president Mas i de tots els consellers. Molts amics de Pairolí van acompanyar ahir la seva família al tanatori de Girona, on es preveu que l'acte d'avui sigui multitudinari.

      Avui no hi podrà ser el cantautor Raimon, bon amic seu, que el 1999 li va prologar el dietari L'enigma. “És un dels millors escriptors en català dels últims vint anys. He seguit sempre amb molt d'interès els seus llibres i els seus articles. El públic lector encara no s'ha adonat de la qualitat de la seva obra. La seva mort m'ha afectat profundament. És una llàstima enorme que li hagi arribat en un moment de maduresa creativa, perquè tot indica que Pairolí ens hauria pogut deixar encara més llibres molt importants. Em sap molt greu no poder ser al seu enterrament per fer costat a la seva família», va dir ahir el cantant des de Xàbia. “Vam entrar en contacte quan ell em va proposar d'escriure una columna setmanal al Diari de Barcelona i ens vam fer amics. Després vam treballar amb ell i en Jaume Cleries a Literal, un programa en català sobre literatura a TVE. Era un lector atent. Compartir-hi converses sobre llibres i escriptors va ser una experiència magnífica”, va afegir Raimon sobre Miquel Pairolí.

    • Castillón, Xavier - Lloances unànimes al final del trajecte - 07/07/2011 -

      El món cultural i polític català ha remarcat, arran d'aquesta pèrdua prematura, la gran vàlua literària i humana de Miquel Pairolí

      “Miquel Pairolí ha estat un ciutadà exemplar i respectuós, de gran modèstia i esperit crític. Lector, reflexiu, memorialista, ha estat un gran escriptor convençut que la literatura expressa el fonament més moral dels éssers humans. Una pèrdua lamentable i injusta”. Aquestes van ser les paraules que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va dedicar ahir a l'escriptor gironí, lloat de manera unànime per tot el món cultural i polític català. El parlamentari del PSC i cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, Joaquim Nadal, molt trist per la notícia, va remarcar sobretot dues obres de Pairolí: la novel•la Cera i el dietari Octubre, la primera per ser una “excel•lent evocació literària d'una determinada època de Girona, que la situa entre els millors llibres sobre la ciutat”, i Octubre per la seva “reflexió madura sobre el pas del temps, el paisatge, els valors i les emocions, amb la qual va assolir la seva plenitud literària”.

      El director dels serveis territorials de Cultura a Girona, el cassanenc Antoni Baulida, va subratllar també la gran pèrdua de Pairolí, a qui coneixia força perquè eren de pobles veïns i d'edats semblants: “Era un escriptor molt lligat a les comarques gironines. Sap molt de greu que ens hagi deixat tan jove”. D'altra banda, la CUP de Girona es va afegir ahir, amb un comunicat, al “dol de tota la ciutat i el món cultural gironí per la mort de l'excel•lent escriptor i articulista Miquel Pairolí”. “Des de la CUP estem segurs que el ple del consistori proposarà mesures adequades per fer que la memòria d'una obra i d'una persona com Miquel Pairolí no quedi en l'oblit. I ens comprometem a treballar perquè així sigui”, deia el comunicat.

      “Ha estat un escriptor molt lligat al territori i un home d'un sentiment catalanista molt profund”. Antoni Baulida Director dels serveis territorials de cultura a GIRONA

      “És un dels millors escriptors en català dels últims vint anys. He seguit sempre amb molt d'interès els seus llibres i articles”. Raimon Cantautor, va prologar el dietari ‘L'enigma' de Pairolí.

      “Ha estat un gran escriptor convençut que la literatura expressa el fonament més moral dels éssers humans”. Ferran Mascarell Conseller de cultura de la generalitat de Catalunya.

      “Pairolí havia assolit una gran maduresa tant en la crònica periodística com en l'expressió literària, sense barrejar-les”. Joaquim Nadal Cap de l'oposició al parlament de catalunya i historiador.

    • Merino, Imma -Nous amitiés sont en partance - 07/07/2011 -

      Al seu dietari Octubre, un pou sense fons de saviesa i sensibilitat, Miquel Pairolí va deixar constància de l'acte de comiat a Anna Mir al tanatori de Salt. Era el 9 de desembre del 2005. Aquell dia, que va ser assolellat i fred, ell feia cinquanta anys. Hi explica que el poeta Salvador Oliva va llegir el poema que va compondre Jacques Brel quan va saber que tenia el càncer que el va matar: “Un text impressionant sobre la mort, el seu poder i el seu misteri”. El poema dóna les paraules a la cançó J'arrive (Ja vinc). En conèixer la mort d'en Miquel, que sabia que la seva “arribada” era pròxima i que sempre va tenir present que no fem altra cosa que “anar arribant”, vaig escoltar J'arrive, que comença amb aquests versos: “De crysanthèmes en chrysanthèmes, nous amitiés sont en partance”. Els nostres amics, certament, se'n van. Un darrere l'altre. “ Vaig conèixer en Miquel, i l'Anna Mir, fa més de vint anys a l'antiga redacció d'El Punt. Encara érem joves, però en Miquel menys. No només perquè tenia uns quants anys més, sinó perquè semblava que feia temps que havia arribat a la maduresa. I amb això vull dir a la seva millor expressió de la maduresa: una capacitat per observar i pensar serenament el món que no exclou la mirada i l'actitud crítiques; un sentit moral, però sense la rigidesa de qui ignora la complexitat humana, per tant la tendència a contradir-nos i equivocar-nos; una mancança absoluta de desig de poder; una absència de vanitat; una ironia fina que aclareix les coses; una manera d'explicar-se, en el seu cas reflectida a l'escriptura, amb precisió i agudesa. I tantes altres coses que trobem a faltar cada dia des que la malaltia va impedir-li escriure per aquest diari.

      Mentre escoltava Brel, he trobat a Octubre aquesta idea que va obsessionar en Miquel després d'escoltar Bruckner: “Què se'n fa del talent, de la intel•ligència, de la sensibilitat, quan el cos mor? Pot ser que es perdin per sempre?”. Vull respondre que no. Que en Miquel se n'ha anat, però no del tot.

      Imma Merino és periodista

    • García, Salvador - El senyor Pairolí i el senyor Pla - 07/07/2011 -

      No tenia, com altres, un nom revolucionari; a la feina li dèiem Pairo. El dia que prengui consciència que ja no hi és procuraré dir-li senyor Pairolí, com al senyor Pla, al senyor Carner o al senyor Ventalló. Entre la barba i l'aspecte ferreny, imposava. Encara diria més: si l'havies llegit, en Miquel Pairolí intimidava. Un dia el vaig acompanyar a comprar menjar per a gossos a Sant Gregori. Què li havia de dir? Començar a malparlar d'algú sol funcionar, però has de tenir cura de no vessar-la. Vaig pensar de parlar-li d'aspectes elevats de la cultura: cinema, llibres, teatre, música... El puta no deia res. Reia. M'examinava? Era molt i molt foteta. De tarannà sorneguer empordanès, d'ironia fina. El tema el va decidir ell: almenys un cop a l'any sopàvem amb set o vuit amics més. El senyor Pairolí va voler recordar aquests tiberis. Conscient de la distància entre les nostres preferències gastronòmiques, va derivar cap al dinar que vam fer amb en Miquel Riera i l'Enric Matarrodona al motel Empordà el dia 8 de març del 1997, el dia del centenari del naixement de Josep Pla, del senyor Pla, per celebrar una xerrada sobre el menjar i el beure en l'obra de l'escriptor. El senyor Pairolí i aquest cronista van aguantar des dels Negroni fins al carro de formatges. “Aquests menestrals urbanites del Baix Empordà no aguanten res. Tu i jo som ferrenys”.

      Salvador Garcia-Arbós és periodista

    • Planas, Xevi - Guia en la memòria - 07/07/2011 -

      Parlar ara de Miquel Pairolí i pair la seva mort deu demanar decòrum per respecte al seu testimoni humà. “No dramatitzem, que és indecorós”, va escriure púdicament en saber que la vida havia mogut fitxa en un escac i mat que representava un fi de partida diferit en el temps, d'una manera incerta i força imprevisible en els detalls, amb tot el que això comportava de sofriment físic i psicològic. En veure la posició de les peces al tauler, va voler transitar la recta final amb una dignitat estoica rellegint Salvador Espriu i Epictet.

      Des de la voluntat de decòrum i fins on és possible intentar ser objectiu, sembla pertinent afirmar que Pairolí ha estat un dels prosistes en català més suggestius dels últims trenta anys. Deixa obres recomanables per a lectors exigents en diferents gèneres: novel•la, crònica, biografia, assaig literari, teatre... Especialment interpel•lant és la seva aportació al dietarisme i al periodisme. El seu últim llibre, Octubre, i el seu últim article, Teló, tenen el gust dels textos clàssics que perduren perquè a cada nova lectura inciten reflexions profundes. Llegint-los s'aprenen lliçons de compromís i de rigor com en assaborir els valors morals dels grans assagistes.

      Pairolí ha bastit una obra literària potent des del sentit crític, fidel al desig de ser útil als Països Catalans. Persona d'una vasta cultura, una fina ironia i un pausat escepticisme, ens ensenya a ser vigilants, ponderats, honestos i coherents. I ens captiva amb una prosa exquisida, neta i ordenada com el seu pensament.

      En contrast amb tants escriptors de pèl moixí, Pairolí és un autor vigorós que haurem de tenir sempre ben en compte perquè havent-nos retratat amb lucidesa el nostre temps ens ha llegat claus per interpretar el futur. “Lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit una gran part del que vivim”, ens recordava en el seu últim article. Hem de mantenir viva la seva memòria en agraïment al que generosament ens ha ofert. Ens fa molta companyia en el present confús i, com totes les persones que s'han avançat al seu temps, ens guiarà en el futur nebulós.

      Serem decorosos, Miquel. Però, per bé i per mal, no podrem evitar que siguem també humans, massa humans. Per aquesta raó, disculpa'm ara l'acabament. Gràcies per tot (que ha estat moltíssim), mestre.

      Xevi Planas és periodista

    • Freixas, Lluís - L'alzina persevera - 07/07/2011 -

      L'escriptor peruà Julio Ramon Ribeyro estava convençut que el carro de la modernitat és el vehicle que condueix més ràpidament al museu de les antiguitats. Miquel Pairolí, que n'era bon lector, també. Va viure i escriure voluntàriament allunyat del soroll i de la faramalla. Va plantar cara a la banalitat del present. Va defugir els llocs comuns i va combatre els tòpics amb rares armes: seny, reflexió, coneixement, memòria, rigor. Es va riure de l'exigència d'originalitat, experimentació formal, transgressió i energia juvenil que el món contemporani sembla imposar, i va mirar sempre caps als clàssics –antics o moderns–. Va prescindir de capelles i capelletes. Sabia que aquesta actitud perjudicava la seva carrera literària, però no li importava, o estava disposat a pagar el peatge. Ho diu l'Eclesiastès: “Vanitat i més vanitat”.

      Quan va escollir un lema per al seu ex-libris –L'alzina perservera– va prendre'l d'una entrada de L'enigma, el segon dietari que va publicar. Hi compara la fugacitat del temps humà, sempre sorollós, accelerat, convuls, amb la resistència silenciosa i mineral de l'alzina. “L'home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant [...] L'home ronda per la terra, l'alzina hi arrela”. El text –de lectura imprescindible, com tants altres que ens ha llegat– conclou: “L'alzina arrela i persevera”.

      El lema defineix l'home i l'escriptor. Es comprova en la seva discreció. Es comprova en els dietaris i els articles. Es comprova en l'opció de vida que va fer. Es comprova en la solidesa i coherència d'una obra escrita sovint a repèl dels corrents imperants, sense petulància, però amb convenciment. Pairolí va decidir fer alguna cosa més que rondar per la terra i va plantar una alzina a la qual va dedicar “hores i més hores, nits i dies d'aquesta absurda, estranya, però valuosa vida” amb el convenciment que si el temps ens ho d'arrabassar tot, com a mínim no li ho posaria fàcil. Si la fatalitat ens ha condemnat abans d'hora amb tanta crueltat, busquem el consol de l'obra i de la memòria, que potser és fal•laç o poc precisa, però també és “la facultat més preciosa que té l'home”. Ho va escriure en Miquel, i jo, lector agraït, me'l crec.

      Lluís Freixas és escriptor i periodista

    • Basart, Pitu - Les seves mirades - 07/07/2011 -

      Fa gairebé deu anys que en Miquel va acceptar col•laborar amb la revista Gavarres. Li vam proposar mirar el paisatge i escriure allò que hi veia. Entenc que hi ha diverses raons que van fer que accedís a participar en la nostra revista: primera, la periodicitat semestral li resultava còmoda; segona, la companyia de l'Eloi Madrià –que li descobria espais nous– i d'en Xavier Albertí –que intentava reflectir en imatges allò que ell escrivia– li era plaent; i tercera, i més important, els espais que li suggeríem que mirés formaven part dels paisatges que l'han conformat com a persona; són aquells llocs que sempre l'han envoltat i que han resultat capitals per entendre la seva vida i la seva literatura. En Miquel ens ha agombolat l'esguard, ens ha fascinat, ha anat mirant, i mirant-nos, ens ha anat retratant. Darrere de cada adjectiu, hem anat descobrint qui som. Després dels divuit articles, després de les divuit Mirades en el paisatge, les nostres coses més properes han pres una categoria nova, els llocs més quotidians –sovint ignorats– han anat esdevenint mítics. En Miquel Pairolí ha convertit les Gavarres i la seva gent en matèria literària.

      Pitu Basart és el director de la revista ‘Gavarres'

    • Ventura, Joan - Sempre d'acord, M. - 07/07/2011 -

      No recordo ni un dels seus més de tres mil Escaires publicats amb el qual no hi hagi estat d'acord plenament. En el seu impagable comiat des del Teló (un text que haurien de tenir present els periodistes i articulistes) deixava ben clara la seva posició com a columnista. Valorem el seu esperit crític però mai groller, la seva ètica insubornable, la ironia mesurada, la seva mordacitat delicada i la seva irreductible independència. Ningú com en Miquel Pairolí ha reflexionat tan assenyadament durant aquesta dècada sobre la política i la societat catalana, sempre des d'un punt de vista crític i d'una sinceritat aclaparadora. Nats el mateix any, ens vam conèixer el 1987 quan va entrar a treballar a El Punt, a la secció de Cultura, on vam formar un gran equip amb l'Àngel Quintana, en Pere Puig, en Jordi Falgàs, en Xevi Castillón i l'Imma Merino. Les vegades que ens hem vist i que hem parlat en aquest dur i darrer trànsit, desprenia tranquil•litat i resignació, fos al recés de casa seva o a la planta vuitena del Trueta. Sabia que se n'anava però no hi havia ni una queixa ni un retret. Només una enteresa formidable i un temple que voldríem tenir tots quan arribi la nostra hora.

      Joan Ventura és periodista i director de Presència

    • Valls, Josep - El nostre Pascal - 07/07/2011 -

      Ja ens coneixíem feia temps, però va ser el juliol de 1990 que el tracte s'intensificà. Em va trucar a la feina i, sense gaire preàmbuls em va dir si m'interessaria escriure un article setmanal al Diari de Barcelona. La cosa començava el 4 d'agost següent, i acabava el dia que es tancà aquell diari: el 23 d'abril de 1993. Després en Miquel va tornar a El Punt, van seguir les excel•lents relacions, van passar els anys i, de sobte, algú em parlava de la seva greu malaltia. Al cap de pocs dies ell mateix s'acomiadava des del diari, i encara més de sobte he escoltat la notícia de la seva mort. Llegint-lo cada dia, sovint pensava en Blaise Pascal: quina concisió, plenitud, estalvi de mots, directe, natural, no gens retòric, fort, enèrgic... Un mestratge que enyorarem, però encara més enyorarem la seva noble amistat i bonhomia. Adéu, Miquel, i gràcies. Aquests dies llegeixo una biografia de Cézanne, que va dir “je me suis juré de mourir en peignant”. I la Mort, que el trobà pintant, li engrapà la mà per darrere, per fer ella mateixa l'última pinzellada; la seva ombra ja era projectada feia dies sobre la paleta de Cézanne i havia tingut temps de triar en l'oberta corrua de colors... Teló.

      Josep Valls és escriptor

    • Puigverd, Antoni - Un home valent amb un mirall - 07/07/2011

      A en Miquel, l'he envejat sempre. Per la seva pura dedicació a la literatura, a la qual ha deixat la carcanada, com deia el mestre Pla. Pel seu precís sentit de l'espai des del qual contemplava el món: pròxim per poder descriure l'enrenou de la realitat amb fervor i precisió de dibuixant figuratiu, però alhora distant (a vegades irònic i glacial, a vegades càlid i afectuós): per protegir-se de la seducció de la realitat, que esguerra tantes bones intencions literàries. Lector solidíssim, va mostrar des de ben jove, quan el vaig conèixer en els seus primers articles de crítica literària a Presència, unes quantes virtuts que li he envejat. Era un home segur del que feia i del que anhelava. Aquest convenciment li va donar la força que a molts altres ens manca: és fàcil deixar-se emportar pels vents de les modes literàries, tan volàtils com inconsistents. En Miquel no va fer cap concessió a la vanitat, a la llagoteria, als dictats de la societat mediàtica, a la subordinació política de la ploma. Des del primer moment, sabia on volia anar. Al Parnàs, amb els grans noms de la literatura. Seguia sense distreure's la màxima de Saint-Real que consta al capítol XIII d'El roig i el negre de Stendhal: “La novel•la: el mirall que hom passeja al llarg d'un camí”. El mirall d'en Miquel era net, clar, diàfan. Reflectia els núvols i el cicle de l'any, reflectia les seves lectures reposades i les misèries humanes, reflectia les llums i les ombres del país, de la història. La segona gran virtut d'en Miquel era la persistència. Són molts els cridats a la literatura, però ben pocs aconsegueixen aguantar el sacrifici que exigeix. Miquel volia, per damunt de tot, deixar una obra ben feta. Infatigable, treballador, perfeccionista, valent, no va defallir davant la general indiferència. Ha fet camí amb el seu mirall fins a l'últim moment. Semblava, i era, un home discret, pulcre i amable. Però portava a dins un foc molt viu. Ha deixat una obra periodística tan extensa com excepcional, que els lectors d'El Punt coneixem bé. I ha deixat una obra literària que justifica de sobres tota una vida de dedicació. Paisatge en flames i Octubre són dos dietaris que cal col•locar a la biblioteca catalana al costat de Josep Pla. Cera i El manuscrit de Virgili són dues novel•les que qualsevol altra literatura que no fos tan mesquina com la nostra s'enorgulliria d'exhibir, promoure i traduir. Ja has arribat al Parnàs, Miquel! De tots nosaltres, has estat el més noble, el més coratjós, el més resistent. Ja fa dies que veies, al Port, el rostre de la Desconeguda. Potser el que admiro més de tu és l'estoïcisme amb què et vas enfrontar a la mort. “Sí –em vas dir– això s'acaba”, i em vas mirar amb els ulls nets. Sense retrets inútils ni dramatisme. I vaig pensar: en Miquel ja té mirada de clàssic.

      Antoni Puigverd és escriptor

    • Muntada, Lluís - Què se'n farà? - 07/07/2011 -

      A l'entrada Consumpció, del dietari Octubre, Miquel Pairolí escriu: “Després d'escoltar música de Bruckner, l'obsessió d'una idea: què se'n fa del talent, de la intel•ligència, de la sensibilitat, quan el cos es mor? Pot ser que es perdin per sempre?” Avui, poques hores després de saber que en Miquel havia mort, cometo la temeritat d'intentar contestar aquest interrogant, que com totes les grans preguntes és molt superior a qualsevol possible resposta. Què se'n farà, del talent literari, la intel•ligència, la sensibilitat i l'honestedat d'en Miquel? Jo crec que perduraran. I, no se'm malinterpreti, ho dic sense cap ombra de consol després de la seva mort, sense glorificar cap forma succedània d'eternitat, perquè el record mai no iguala cap presència. Crec que les facultats d'en Miquel perduraran a pesar de nosaltres mateixos. Perduraran no només en la nostra memòria conscient –que fins a cert punt és una facultat mecànica i, per tant, admet permutes–, sinó que sobretot perduraran fixades com a model i innervades en la nostra manera de fer, de llegir, de concebre el gust literari, d'afrontar l'anàlisi de la realitat. La portentosa literatura de Miquel Pairolí i el seu insubstituïble articulisme periodístic són una pluja amarant, una estrebada que, com en els raptes perfectes, anella el desig i la fugida.

      Lluís Muntada és escriptor

    • Cortadellas, Xavier - Una arpella, potser -

      Ja ho veus, Miquel, no hi ets i no fem res més que escriure i que parlar de tu. El Facebook bull de gent que penja fotos teves i que diu que els agrades, i, al mòbil, tot són missatges o trucades que repeteixen el que tots sabem i no ens voldríem dir. Recordo aquella arpella –t'ho va semblar: no podem estar mai segurs de gaire res, Miquel–, que vas veure a la posta d'un dia de l'última setmana de novembre, passat cal Moliner. La imatge era esplèndida, però el dia era fred. Ben abrigat, vas seguir el seu vol i el seu progrés inútil, i, un cop a casa, vas tenir l'encert d'asseure't a escriure-ho i a explicar-nos que encara estàs mirant-la, mentre s'enlaira, es llença, renuncia a caçar i s'allunya amb un vol pausat –cap a on si no?– cap a la posta. Fa uns anys, escrivint sobre tu i Exploracions, un llibre teu sobre els autors més teus que els anys faran brillar en aquest cel que deixes, vaig citar Oscar Wilde perquè un dia va escriure que la crítica literària és l'única forma civilitzada d'autobiografia que existeix. I et va agradar, Miquel. Tu que eres tan civilitzat. I m'ho vas dir. Tu que has estat tan amable. I ara jo et veig també existint darrere tantes planes que has escrit: als dietaris i a les novel•les i als Tríptics d'El Punt de tants anys i a L'Escaire d'El Punt i a les Mirades en el paisatge que ens feies per la gent de Gavarres des de l'any 2002. Vas començar pel Castell de Palol, ja ho saps, aquell indret on deies que hi ha totes les coses primàries i essencials que vol la vida humana. I uns pams de terra per colgar els morts. Ara que ets amb els teus, i amb Pla i Montaigne i Lampedusa que són també els nostres i els teus, Miquel. Ja ho saps. Volant, potser, com una arpella.

      Xavier Cortadellas és escriptor

    • Puigdemont, Carles - Vora l'Onyar - 07/07/2011 -

      Fa poques hores que he conegut la mort d'en Miquel Pairolí però ja es copsa de manera nítida l'abast que representa la seva pèrdua per a les lletres catalanes, i d'una manera particular per la literatura feta des de Girona. Els qui estàvem al corrent de la seva malaltia, i per tant també al corrent de la serenor amb què l'ha encarat, ens havíem preparat per la notícia de la seva mort però no crec pas que haguéssim entès del tot la dimensió del buit literari que deixaria en Miquel, potser perquè el capteniment personal amb què l'ha anat omplint pacientment totes aquestes dècades, discret i un punt enretirat dels focus, era més propi de la baixada de teló a què al•ludia, de manera memorable, en el seu darrer article a El Punt i l'Avui. La pèrdua per a la cultura catalana és enorme, perquè en Miquel es trobava en una maduresa creativa excepcional, com bé ha sabut interpretar la gran editora i excel•lent persona que és la Isabel Martí. Ella va ser qui em va parlar per primera vegada de la malaltia d'en Miquel i de com l'anava acompanyant en aquest procés amb un afecte i una solidaritat que ahir, quan en vam parlar per telèfon, em va emocionar.

      Però confesso que em vaig témer la malaltia d'en Miquel temps enrere quan, en tornar d'una reunió que s'havia allargat més del compte i anar cap a casa, em va semblar veure la figura sempre destacable d'en Miquel que venia del carrer del Carme resseguint la vora de l'Onyar, amb el seu característic caminar endreçat i observador. Era al captard i en intuir que era ell vaig recular i el vaig voler anar a saludar, perquè feia temps que no ens havíem vist i el volia felicitar pel deliciós dietari Octubre (Acontravent). Ens vam donar la mà i el vaig deixar fer el passeig vora l'Onyar. Em vaig fixar que estava sospitosament prim i tenia un vel amoïnat, que gairebé no s'intuïa però que em va fer pensar que en Miquel no es trobava bé.

      Quan la Isabel Martí me'n va informar vaig recordar aquella impressió. I vaig començar a recordar, inevitablement, les èpoques en què ens vam conèixer i relacionar més de prop. El recordo perfectament entrant a la redacció vella de l'aleshores Punt Diari per fer-nos a mans el que va ser l'article que guanyaria, el 1983, el premi Bonmatí de periodisme. I he recordat, amb l'ajuda de l'hemeroteca digital de l'Ajuntament de Girona, el reportatge dedicat als llibreters a la revista Presència en l'època en què jo m'encarregava de la coordinació dels continguts de la publicació. A la portada d'aquell número hi havia una foto magistral de l'enyorat Pere Rodeja de Can Geli feta per en Joan Castro. El reportatge, publicat a l'edició del 17 d'abril de 1988, el signava en Miquel Pairolí. A l'un el vam homenatjar la setmana passada a la Fontana d'Or, amb motiu del segon aniversari del seu traspàs també prematur. A l'altre l'acomiadarem avui, tristos però agraïts per la seva obra, pel seu amor al país, al territori i a la ciutat de Girona. I els recordarem sempre, amb l'orgull dels qui vam tenir el privilegi de conèixer-los.

      Periodista i alcalde de Girona

    • Martí, Isabel - A la mare i la germana - 07/07/2011 -

      "En Miquel ja és mort, aquesta nit a les tres. No ha patit". Aquest matí no sé si t'he escoltat gaire, Fina. Encara amb el telèfon a les mans, m'ha inundat una enyorança immensa de dissabte. L'última visita. L'última tarda al costat de la seva enteresa, de la seva delicadesa, de la seva precisió. Assegut, com sempre al costat de la mare, en una cadira plegable davant del seu paisatge: l'arbre de davant de casa i que a l'estiu fa ombra, el camp gran i el camí, que entre alzines, desapareix enllà. I a l'esquerra l'hort. L'hort i el camí, el seu contrapunt diari al munt d'hores entre llibres, i escrivint. I vosaltres, aquests mesos, sempre al seu costat, amb la vostra alegria, que ha procurat protegir els seus mals pensaments. Menjàveu un gelat, i el petó de la Montserrat tenia gust de xocolata. “Ja ho veus, Isabel, un ametllat, un caprici. Sembla que ara em toca aquesta fase: al tram final, petits plaers. Ahir vaig voler gambes”. “¿I ja vas xarrupar els caps?” “I tant!” I el seu somriure amb una mirada penetrant i franca. “Ja ho veus. És així”. I un silenci breu però dens. “Mira, mira cap allà”. I a l'esquerra l'hort no hi és. L'hort, on fa unes setmanes d'una meravellosa tarda assolellada i blava vam anar a collir pèsols –te'n recordes Fina?–, s'ha transformat en un camp marró, tardoral i preparat per ser llaurat. Com si en Miquel hagués escrit l'última metàfora. Miquel Pairolí, gran escriptor. Rigorós, exigent i afectuós. Esplèndida barreja. Em sento lligada a vosaltres, Montserrat i Fina, com m'hi he sentit tot aquest munt de tardes que hem passat juntes. Com si allò que hem viscut no s'hagués d'acabar. Amb els seus insubstituïbles llibres i vosaltres dues sé que alguna cosa d'en Miquel no s'acabarà mai per a mi.

      Isabel Martí és editora de La Campana

    • Berga, Miquel - Nocturn de primavera - 07/07/2011 -

      La veu de John Donne devia retronar per la catedral de Sant Pau, a Londres: “Mort: no et sentis orgullosa... Mort: tu moriràs!” El reverend feia versos amb les paradoxes extremes que era tant del gust dels poetes barrocs. A en Miquel Pairolí aquesta retòrica no li feia ni fred ni calor. Ell era de l'estirp d'en Montaigne i, sobretot, d'en Josep Pla, a qui va dedicar un llibre esplèndid (La geografia íntima de Josep Pla). Quan algú que ens és proper se'ns mor, sentim que la mort senyoreja amb orgull, obscenament orgullosa, i ens deixa, implacable, cada vegada més orfes. Estem de dol a El Punt i i ho està el periodisme i la literatura catalana. Sempre des de la perifèria, sense estridències, amb rigor, la veu d'en Pairolí s'havia fet un lloc en el panorama literari del país. Avui, però, un només té esma per retornar la paraula a en Miquel, a l'escriptor, per seguir-lo fent present i per rebaixar els fums a la mort orgullosa. El seu darrer llibre, una obra de maduresa, estava amarat d'amor a la vida i de premonicions de la mort: des del títol tardoral Octubre fins a l'última paraula del llibre "morir". Segurament l'autor només pretenia escriure un altre llibre, però hi ha llibres que s'atorguen qualitat de testament. A Octubre Pairolí celebra la vida amb plena consciència de la mort: “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem el moment de ser, de participar, amb consciència, de la vida. Gaudim-ne. Ara que és a tocar la primavera”. Acabada la primavera, en Miquel ha vist, lúcid, com queia el teló.

      Professor de literatura a la UPF

    • Torra, Quim - L'últim octubre - 07/07/2011 -

      Fa unes tres setmanes vaig visitar en Miquel Pairolí al Trueta. Estava molt prim, la malaltia era implacable, però em va rebre assegut, la mirada serena i el gest cordial i reposat de sempre. Havia de fer-li entrega del Serra d'Or, el premi que havia rebut pel seu últim dietari i que ja no va poder anar a recollir personalment. Uns mesos abans l'havia conegut per primer cop. Per mi, en Miquel era l'Escaire i el Punt, un articulista de referència, íntegre, granític en la defensa d'uns principis, d'una prosa modèlica i sense una esquerda, resistent com de fang de càntir, infal•lible, un cirurgià de la paraula escrita. L'amic Xevi Planas l'havia convençut de llançar-se a l'aventura d'editar el seu darrer dietari, amb què volia representar el pas del temps. “L'he titulat Octubre”, em va dir, quan ens acomiadàvem. A l'habitació de l'hospital no vaig estar-hi massa temps. En Miquel va obrir la capsa on es guardava la petita serra d'or. Se la va mirar, va encetar un somriure, i, discretament, la va guardar a la tauleta del costat del llit. Vaig murmurar: “Quedarà bé al menjador de Quart”. Va tornar-me a mirar i, amb uns ulls divertits, irònics, em va contestar: “La posaré a prop del rellotge”.

      Al vespre, a casa, vaig sentir un impuls irrefrenable de rellegir l'Octubre. El pit roig, La Creació de Haydn, la sega, el talent i l'èxit, la rosa dels vents, inquietud, buidor, Josep Pla, les eines del mas, el Lighea de Lampedusa, Guillem Simó, una ala de papallona, l'arpella, i el gran text final, llibertat de morir. Totes aquelles imatges creades per en Miquel per a nosaltres se'm feien més fortes que mai, sorgides de la terra, la terra que no passa mai, que no cau mai, que hi és sempre. I vaig recordar també la presentació que vam fer junts a la Llibreria 22, l'últim octubre d'en Miquel, quan vaig citar una de les seves frases que més m'agraden: “La literatura és una de les formes de la felicitat”. La tarda s'escolava, pacient, amarada amb la llum farinosa que sorgia d'un cel d'escata.

      Quim Torra és editor i advocat

    • Terribas, Guillem - Has mirat aquesta terra - 07/07/2011 -

      Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il•lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.

      Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.

      Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel•lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel•lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel•la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel•la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blau de la Lara /Julie Christie.

      Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.

      D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.

      Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.

      Guillem Terribas és llibreter

    • Aragó, Narcis - Jordi - El secret d'un estil - 07/07/2011 -

      El mes d'abril del 1984, quan en Miquel Pairolí només tenia 29 anys, ens vam creuar unes cartes arran de l'aparició del seu primer relat, El carrer de la Llebre. Jo li vaig dir, com un elogi, que semblava escrit per una persona més gran, i ell em va contestar això:

      “No em ve de nou. Hi ha altres amics que també m'ho han fet notar: l'Enric Marquès, per exemple. No ho sé; jo penso que aquesta impressió ve produïda sobretot per l'estil. Des d'aquells anys que feia crítica literària a Presència he anat treballant per mirar d'aconseguir d'ordenar l'estil. D'aconseguir un estil clar, sonor, una prosa que pugui ser llegida en veu alta i que tingui una cadència, una claredat, una harmonia. No vull escriure d'una manera nerviosa ni a cops de magall, ni m'interessa –com interessa a tants escriptors falsament progressistes i à la page– de destruir les estructures del relat o la sintaxi”.

      Aquest és, doncs, el secret de la prosa del Pairolí narrador i també del Pairolí periodista. El seu estil no era un favor especial caigut del cel ni el fruit d'una facilitat natural, sinó de la voluntat premeditada i de l'esforç tenaç per assolir la transparència desitjada. Aquesta voluntat i aquesta dedicació van cristal•litzar de manera rutilant en els seus admirats dietaris, però allò que impressiona és comprovar fins a quin punt aquest estil clar i sonor, ordenat i harmònic, l'aplicava igualment als seus textos periodístics, ja fossin les columnes d'El Punt del 1985 i següents o la seva secció diària dels últims anys, mantinguda esforçadament fins als últims mesos. Pairolí, que alternava la narració creativa amb el comentari d'actualitat, havia trobat finalment en l'article periodístic un punt de conjunció feliç entre els dos gèneres: un vehicle potent d'expressió d'idees i una ocasió de revestir-les amb el llenguatge adequat. Contemplava les persones i els fets amb uns ulls crítics, irònics i àcids, però sempre amb una mirada estranyament serena. No hi trobàvem mai, en els seus textos, les gratuïtes pirotècnies verbals, sinó la metòdica simplicitat dels conceptes amarada d'una enlluernadora cadència formal.

      Per a l'escriptor, la claredat és una virtut; per al periodista, és una obligació, la regla bàsica del seu ofici. El periodista Miquel Pairolí va assumir el cim de la claredat en la doble accepció del món segons els diccionaris: una cosa clara és la que és fàcil d'entendre i és també la que fa llum o desprèn claror. La prosa periodística de Pairolí era a la vegada entenedora i il•luminadora: el seu llenguatge purificat es posava al servei d'un pensament lúcid, d'una experiència sàvia i d'una elevada estatura moral.

      Narcís-Jordi Aragó és periodista

    • Fonalleras, Josep M.Rere la porta, una paret de fum -

      M'he passat la “tarda càlida d'estiu”, com diu Vinyoli, “com un que parla amb entelada veu”. Han estat unes hores, en aquesta tarda trista d'un dimecres de juliol, de busseig en les hemeroteques. La meva memòria és feble i no recordava l'any que en Miquel i jo vam començar a partir-nos un mateix espai a El Punt. Era el mes de setembre de 1985 i ell publicava els dimarts, els dijous i el dissabte; i jo, els altres dies, excepte dilluns. La columna d'en Miquel es deia l'Enrenou. La meva, Un Sofà a la Riba. Després, al cap de dos anys, es van editar dos llibres amb un recull de les peces que ens semblaven més dignes. I vam fer una presentació conjunta. Aquesta tarda del juliol que s'ha endut en Miquel m'he dedicat a evocar-lo amb les fotos d'aleshores. No duia barba i tenia un rostre ufanós i amable. Mentre jo em revestia d'una certa modernitat que ara em sembla molt resclosida, ell ja conreava la llavor que l'ha definit tots aquests anys, al llarg d'una vida en la qual ha procurat (i ha aconseguit) definir-se “amb una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. És l'estil que ha marcat la seva prosa i que Narcís-Jordi Aragó (i reculem al 1984!) ja veia com a “transparent, solemne i reposat”. L'estil que Lluís Muntada, l'any 2000, definia amb precisió: “Encomana un refús del ditirambe i l'esquematisme, i desprèn un hàlit d'honestedat intel•lectual”.

      Poc més hi puc afegir. Un escriptor és un estil, i en Miquel és un escriptor enorme, algú que ha sabut crear un món (no solament reflectir-lo) a través de la paraula i de la sintaxi. Ara em vaga de recordar alguna conversa que havíem tingut sobre els realistes italians, aquella generació (ara ben perduda i oblidada) en la qual podríem incloure Vittorini, Pavese, Moravia... i Bassani. Aquesta tarda “en què recordo els amics que han mort”, Bassani se m'apareix com el definitiu nexe d'unió amb en Miquel. En una enquesta de la Llibreria 22, l'any 2003, va triar Dietro la porta com un dels seus llibres de capçalera. També és en la meva llista, en un lloc molt destacat. Ens ajunta la literatura, doncs. I ara ens separa aquesta beneiteria de la mort, “una paret de fum / que priva sols de veure'ns”. Torno a Vinyoli i als morts: “(...) Fem-nos lentament / al pensament que alguna cosa d'ells / és molt a prop”.

      Josep Maria Fonalleras és escriptor

    • Genís, Narcis - Sense estridències - 07/07/2011 -

      La trucada que vaig rebre ahir a primera hora del matí des del diari comunicant-me la mort d'en Miquel és aquella que no voldries rebre, que t'encongeix el cor i que et deixa durant uns segons sense reaccionar. Després et vénen els records del darrer dia que hi vas parlar. Venia poc pel diari, però em quedo amb la seva imatge d'aquells anys que formava part de la redacció, encara al carrer Figuerola, quan estava a la secció de Cultura i era el nostre editorialista. Després se'n va allunyar físicament, però hi era present amb el seu Escaire, des del qual, com deia un lector ens donava la seva visió del món, sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Fa més d'un mes que amb el seu darrer Escaire va abaixar el teló. Ens deixa, però, la seva literatura.

    • Cuyàs, Manuel - Miquel Pairolí, l'estil - 07/07/2011 -

      Ahir al matí em va trucar en Jordi Grau per dir-me que en Miquel Pairolí havia mort, i vam haver de penjar el telèfon perquè ni ell ni jo ho podíem suportar.

      En Pairolí, a qui suplanto en aquest lloc amb dolor i humilitat des que la malaltia li va impedir seguir escrivint, va publicar aquí, el diumenge 29 de maig, un últim article, Teló, que era un comiat i era i serà per sempre una lliçó de periodisme d'aplicació universal. Llegeixin-lo. Ve reproduït en un altre lloc d'aquest diari. Pairolí, que per experiència i dedicació tenia facultats sobrades de mestre, hi indicava els ingredients que havia utilitzat per escriure les seves admirables columnes: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil. Jo hi afegiria educació, sensibilitat i cultura i trauria “una mica de voluntat d'estil” per posar “estil” i prou. L'estil d'en Miquel Pairolí.

      Aquest estil elegant, precís, de sintaxi perfecta: “Per bé que sigui formalment laic, l'Estat prohibeix la mort voluntària. En fomenta el desprestigi i el deshonor, envia psicòlegs i psiquiatres a sermonejar els qui han pres la decisió i la castiga en les lleis. El fiscal acusa, no pas els morts, que ja s'han escapat de l'acció de la justícia, sinó els que col•laboren en el trànsit. I això que ara, gràcies als avenços científics, no caldria recórrer a la cicuta ni a verins primitius. És per aquesta raó que s'escau tornar a pronunciar la pregunta orgullosa i irònica que, segons Montaigne, van fer els lacedemonis a Filip de Macedònia: «Vols dir que també ens impediràs morir?»”

      Són les últimes ratlles de l'últim llibre de Pairolí, Octubre. Un dietari que va d'una tardor a l'altra tardor després de travessar un any ple de lectures, música i reflexions: el pas del temps, dels vents, el que se'n va i no torna, la nota fugissera... Un any i un dietari melancòlics que s'inicien amb la paraula creació i es clouen, com veiem, amb morir. Què sabies, què intuïes, què ens volies dir, reflexiu, crític i memorialista Miquel, dins el teu octubre i amb el teu estil?

    • Pagès, Vicenç - El ritme de les estacions - 07/07/2011 -

      Vaig coincidir sovint amb Miquel Pairolí. Sempre va mostrar una discreció i una delicadesa gairebé orientals. Sostenia les seves conviccions amb una fermesa amable, sense pronunciar una paraula més alta que l'altra. Si de cas, adoptava una ironia rural, sòlida i benintencionada. Era home de poques paraules, però precises i ben dites. Autor reflexiu, la seva obra més personal la trobem en els dietaris, que segueixen el ritme lent i inexorable de les estacions. Els seus temes són les arts, la gent que ha conegut i sobretot el pas del temps, que és l'especialitat dels grans autors. “Ja sabem prou bé que el temps és incessant i que acaba engolint-nos; no crec, per tant, que calgui facilitar-li les coses”, llegim en el primer dietari, Paisatge amb flames. En el segon dietari, L'enigma, Pairolí descriu l'agonia d'un dia de tardor, discuteix els orígens d'una tragèdia de Shakespeare, rememora alguna vivència susceptible de transformar-se en categoria. Hi trobem un lector dotat d'una personalitat forjada amb anys de lentitud i de silenci: lector de llibres, però també de núvols. El que em va sobtar del tercer i últim dietari, Octubre, va ser la capacitat que mostra d'acostar-se amb curiositat i coneixement tant a la cultura com a la natura. Pocs autors d'avui poden escriure de manera convincent sobre les olors de cada estació: l'olor de terra treballada i “la fortor àcida i fresca” del bosc humit a la tardor, l'olor de pluja al juliol, l'olor de la vinya a punt de verema. Recordo Miquel Pairolí a la redacció del Diari de Barcelona, a l'Eixample, sota la llum pàl•lida dels fluorescents, a començament dels anys noranta. Enmig del tràfec, de les corredisses, de la cridòria, de l'atabalament propis d'una redacció, Miquel Pairolí es desplaçava a un ritme propi, digne, com si passegés per un camí de Quart en una tarda de primavera. Aquesta diferència de velocitat –d'actitud–, aquesta diferència de pòsit, és el que manté vius els seus llibres.

      Vicenç Pagès és escriptor i crític literari

    • Jordi Camps i Linnell - "El rellotge s'ha aturat" - 07/07/2011 -

      Els temps canvien i la xarxa, amb Twitter com a principal eina, es va convertir ahir en un dels mitjans on es va fer el ressò més immediat de la mort de Miquel Pairolí

      Des de primera hora del matí d'ahir, Twitter, la xarxa social que més bé representa la immediatesa, va ser un degoteig constant de missatges fent-se ressò de la mort de Miquel Pairolí. Van ser tantes les piulades emeses que ràpidament “Miquel Pairolí”es va convertir en allò que s'anomena trending topic (terme més usat en un moment concret). Concretament, durant una bona estona es va situar fins al cinquè lloc, a nivell estatal. També l'etiqueta #pairolí es va convertir al llarg de tot el dia en una de les etiquetes més referenciades a la xarxa.

      Se'n van fer ressò tota mena de mitjans, personalitats destacades del món de la cultura i de la política, com també lectors de la seva obra i seguidors dels seus articles publicats diàriament durant anys a El Punt i, més recentment, a l'Avui. La majoria expressaven el dol per la seva mort i alguns destacaven el seu darrer article, titulat il•lustrativament Teló. Altres també recordaven l'emotiu article publicat per Màrius Serra a La Vanguardia que feia referència a l'escrit pòstum del malaguanyat escriptor. Discret i educat són els qualificatius més repetits sobre la seva personalitat. Després de l'anunci de la seva defunció, la primera piulada que es va llegir era la de WhistPlayers, pseudònim gens misteriós de l'escriptor i amic personal de Pairolí, Vicenç Pagès: “Miquel Pairolí era un dels grans. El rellotge s'ha aturat”. Immediatament van aparèixer els senyals d'alguns dels usuaris gironins més actius de Twitter, com ara Quim Nadal i, precisament, del seu hereu a l'alcaldia de la ciutat, Carles Puigdemont, que no va obviar com se n'havia assabentat: “Just iniciat el ple del Parlament, en Quim Nadal em fa saber la mala notícia de la mort d'en Miquel Pairolí [...]; ha estat un escriptor excepcional i la seva pèrdua per les lletres catalanes i per Girona és enorme”.

      A més dels seus amics i coneguts, Melcior Comes, Martí Gironell, Saül Gordillo, Joan Josep Isern, Quim Masferrer, Vicent Partal, Quim Torra, Lluís Guinó, Antoni F. Sandoval o Xavier Carmeniu –aquest, un dels més prolífics– són només alguns dels noms propis que van voler deixar tot seguit el seu testimoni 2.0. Pel que fa a mitjans, entitats o organismes, els primers a deixar-ne constància van ser El Punt, l'Avui, Nació Digital, la Revista Identidad, Escritores en red, l'Ara, la Diputació de Girona i, més tard, Llibertatcat, 3cat24, TV3cat, Versos Lliures, Blocs de Lletres, Ser Girona, Fundació Josep Pla, La Malla, La Vanguardia, El Mundo i El País. I quant a reaccions polítiques emmarcades en un partit, només vam saber detectar les de la CUP i Rcat. Potser és que la cultura no passa per les prioritats dels partits...

      Les xarxes socials tenen això, la immediatesa. Tanmateix, el que ens queda, quan el rellotge s'ha aturat, és l'obra de l'autor, aquesta sí, sempre immortal.

      Miquel Pairolí, en el record!

      18/07/11 - (Club de lectura de Sant Narcís) - Lluís Gil

      Tinc ben present el dia que vaig conèixer en Miquel. Un dia de maig del 2006, a mitja tarda, em vaig deixar caure a casa seva, a Quart. He de dir, amb sinceritat, que no sabíem gaire res l'un de l'altre. Jo el coneixia d'haver llegit Exploracions. Notes i converses de literatura. Un llibre esplèndid! M'havia semblat un llibre molt interessant. El Club de Lectura Sant Narcís havíem començat, no feia gaire, a fer presentacions de llibres i a organitzar tertúlies amb escriptors propers, de casa, com si diguéssim, i em va semblar que valdria la pena organitzar una de les tertúlies a l'entorn d'aquell llibre, comptant amb la seva presència. Vaig comentar-li a en Quim Curbet, amic i editor del llibre, i em va dir que li proposés, que segur que li agradaria la idea. Com ho havia de fer per dir-li-ho? “No cal que el truquis”, em va dir en Quim, “vés-hi i si és a casa et rebrà”.

      Efectivament, era a casa i em va rebre. Després de les presentacions em va convidar a passar. Va ser una rebuda impactant. Em va fer entrar en una habitació gran i fosca on només el llum de sobretaula il•luminava una part d'una taula plena de llibres i papers, col•locats en un ordre perfecte. Vam seure. De mica en mica la vista es va anar habituant a la poca llum i en la penombra vaig poder adonar-me que ens trobàvem al seu despatx-biblioteca. Li vaig explicar la meva proposta. Encara no havia tingut temps d'acabar que ja em va dir que sí. La cita era per al 30 de juny.

      I el 30 de juny vàrem fer la tertúlia. No vàrem parlar només d'Exploracions..., sinó que ens va fer un interessant recorregut per la seva obra literària. Un bon nombre d'amigues i amics vàrem conèixer així, de prop, un escriptor de qui desconeixíem moltes coses i de qui en vam aprendre moltes més. Aquest primer contacte va ser l'inici d'una relació molt més estreta. El vam convidar a un parell de trobades del club de lectura per comentar Cera i El manuscrit de Virgili. Un temps després, va formar part del jurat del premi de narrativa Sant Narcís, que convoquem des del 2006.

      Darrerament, fa uns mesos, havíem fet plans per parlar en una nova tertúlia del seu darrer llibre-dietari Octubre, llibre que llegirem el curs vinent, malgrat no poder comptar amb la seva companyia. I encara tinc ben present com li va agradar que per a la meva participació en una edició de les Dotze Hores de Lectura Viva i Participada, que organitza l'associació d'Amics del Museu d'Art, hagués triat per llegir, just en el lloc on ho situa la novel•la, el punt de trobada de la Rambla, les primeres planes de Cera. La meva relació amb en Miquel ha estat curta, massa curta, però intensa.

      La seva obra serà un referent permanent i ens queda com a testimoni de la seva saviesa, de la seva amistat i de la seva generositat. La dedicatòria que em va escriure a Cera –“Per a en Lluís, en agraïment per tot el que fas pels lectors i la lectura. Amb l'amistat d'en Miquel”– serà un recordatori constant i encoratjador.

    • Vives i Córdoba, Xavier - Gràcies a tu, Miquel - 17/07/11 (Representant de tots els que formen Alternativa per Quart) -

      Se'ns fa difícil acceptar que en Miquel Pairolí ens ha deixat. I sobretot si pensem que ha estat tot tan ràpid.

      Ens va arribar la notícia de la malaltia d'en Miquel, pocs dies després d'haver parlat amb ell. Havíem quedat a l'ajuntament per preparar la presentació de l'últim llibre de la Lluïsa Julià sobre en Joaquim Ruyra. Com sempre, només calia insinuar-li qualsevol demanda d'ajuda o col•laboració per obtenir la seva resposta afirmativa.

      Vàrem mantenir una conversa amena i distesa sobre com podríem tirar endavant aquest acte. En cap moment, tot i que ens va sorprendre veure'l extremadament prim, va fer referència a cap problema. Ans al contrari. També va estar il•lusionat per un altre encàrrec que li havíem fet el dia de la presentació del llibre de la Tània Foix. Tornar a revisar el seu llibre Quart. Natura, història i artesania i fer-ne una nova edició actualitzada. No podrà ser.

      Cinc mesos després d'aquella trobada, tot ha canviat de cop.

      El poble de Quart s'ha quedat orfe del seu escriptor, del seu veí, del seu amic. Un poble i un paisatge, que sempre ha tingut en l'obra d'en Miquel un record i un protagonisme de manera destacada. A Octubre, el seu últim llibre, en tenim el millor exemple.

      Tots els que formem part d'Alternativa per Quart volem tenir un record per en Miquel i volem agrair-li la seva companyia en moltes de les activitats que havíem organitzat. Cada cop que passem per davant de casa seva camí de Girona o, quan rellegim algun dels seus llibres, el sentirem encara una mica entre nosaltres.

      Moltes gràcies a tu, Miquel.

    • Puig i Sanahuja, Concepció - Miquel Pairolí - 15/07/11 -

      Escric la carta amb una mica de retard, per dir que he sentit molt la mort del Miquel. Llegia tots els seus articles i m'agradaven molt. La Maria Mercè Roca escrivia en un article que també havia publicat llibres, i que molts lectors despistats encara no els coneixien. Sóc un d'aquests despistats que no sabia que en Pairolí hagués escrit llibres, però em queda el consol que encara en puc llegir tot i que ell ja no hi sigui.

      Terrassa (Vallès Occidental)

    • Cervera i Batriu, Joan - Miquel Pairolí en el record - 13/07/11 -

      La mort de Miquel Pairolí i Sarrà, encara que anunciada en la seva darrera col•laboració en L'escaire sota el títol Teló, m'ha entristit profundament. Els seus articles ens parlaven d'un home de bé, amb una cultura amplíssima; amb un estil fàcil de comprendre, malgrat la profunditat amb què tractava tots els temes; català de soca-rel. Un periodista i escriptor de registres diversos, que trobarem a faltar, sobretot per les seves reflexions i, en especial, “per la seva pèrdua lamentable i injusta”, en paraules del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que subscric.

      Els seus Escaires em varen portar a llegir Octubre, dietari d'un any complet, signat a Quart la tardor de 2009. No faré pas una anàlisi d'aquest magnífic llibre, de pàgines tan variades com ho eren els sentiments d'autor, amb el qual hom se sent identificat. Però no puc, ni vull, deixar de referir-me al capítol Rosa dels vents. I és que em toca molt a prop! He acompanyat Albert Manent en la seva tasca de recollir els noms populars dels núvols, boires i vents al llarg de sis comarques; i quin goig no hauria estat el nostre si després d'acabar el Baix Empordà (que tenim, per cert, encallat per la malaltia del recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes) haguéssim pogut encarar el Gironès i fer la coneixença personal de Miquel Pairolí en passar per Quart. Com hauríem gaudit de la seva conversa i extensos coneixements sobre el vocabulari tradicional de la pagesia del seu poble relativa a la meteorologia popular. Quina quantitat de noms de núvols i boires no hauríem afegit als dels vents que ens detalla amb tanta cura el seu Octubre!

      El nostre agraïment per l'aportació de Miquel Pairolí a la cultura catalana restarà ferm i constant per sempre més.

    • Bartolomé, José Luís - A l'amic Miquel - 08/07/11 -

      Ens has deixat d'una manera discreta, silenciosa, sense remors. La teva vida privada i com a escriptor sempre havia estat de gaudi intens de la intimitat en el refugi de la llar bucòlica del teu poble. Has conreat el sentit crític i la reflexió fins al final, sense deixar de banda les pinzellades de fina ironia. Els que coneixíem el rerefons de la teva darrera columna de L'Escaire (Teló), vàrem quedar corpresos i admirats per la simplicitat dels mots de cloenda lapidària amb què componies un símil entre la feina del cuiner i la del columnista: “Tant de bo que els hagi anat de gust”.

      En la nostra darrera trobada els teus ulls telegrafiaven el que els llavis no gosaven dir, la frustració i estoïcisme amb què acceptaves la derrota en la disputa curta contra el cranc terrós del riu de la vida. Fins al darrer moment vas parlar de la fascinació que sempre has sentit pels teus dos horts: l'agrícola i el de la teva biblioteca, tots dos en rengles de collites sempre renovades. Em confessaves la teva “passió terminal” per Sándor Márai al temps que m'obsequiaves amb copioses mostres del teu ex-libris. En rellegir aquell vespre el teu dietari L'enigma vaig entendre que sense esmentar-ho la teva existència i la teva obra literària han estat poc bellugadisses o cridaneres. Mai no vas voler ser un Ferran Adrià de la literatura (“No surtis al sol, estimat. Et farà mal el cap”, escrivia l'hongarès), perquè la immobilitat i la senzillesa eren per a tu la manera d'arrelar i perseverar dels éssers vius, com la teva alzina totèmica.

      Avui és estiu roent, però la nostra pell és freda. Plorem perquè la teva família i els amics voldríem haver-te tingut més estona entre nosaltres, parlant de música, llibres, política o del Barça de Pep Guardiola. Estarem tristos, però durant poc temps, ja que farem cas d'un dels teus mestres savis (Omar Khayyam) que ens recorda que “només una cosa és certa, que la vida vola; la flor, un cop pansida, morirà per sempre.”

      Sí, estimat Miquel, el teu arròs l'hem tastat i ens ha semblat de tres estrelles. Ara ja sabem on trobar la recepta perquè al camp i a la cuina dels nostres sentiments sempre sigui primavera.

    • Sancho, Jaume - A en Miquel Pairolí - 08/07/11 - Mataró (Maresme) -

      Era quasi com un ritual. Quan de bon matí comprava El Punt, el primer que feia era buscar la plana on Miquel Pairolí ens explicava coses. Punts de vista, opinions, a vegades fins i tot lliçons, que hi podies estar o no d'acord però que sempre et feien pensar, reflexionar, mai et deixaven indiferent. Disfrutava tant llegint els seus articles que em vaig arribar a comprar el seu últim llibre, Octubre, una autèntica meravella.

      Quan llegeixes aquest dietari sembla ben bé que estiguis parlant amb un amic i no llegint a un escriptor que no coneixes de res. Últimament ja no sortien els seus articles en El Punt. El seu lloc l'havia ocupat un altre periodista. I jo, ingènuament, no entenia com un mestre com ell havia estat substituït. No saps mai per què la natura és a vegades tan injusta, però a la vegada li hem d'estar agraïts per haver-nos deixa't disfrutar d'un home com ell. Que descansi en pau.

    • Aregall, Jaume - La pèrdua de Miquel Pairolí - 08/07/11 - Montcada i Reixac -

      Assabentat de la pèrdua d'en Miquel Pairolí us vull expressar el meu condol a tota la família d'El Punt.

      Casualment, dimarts (i després d'haver quedat meravellat pel seu darrer dietari, la primera obra que li llegia després de descobrir-lo com a articulista indispensable) vaig encomanar a la meva llibreria habitual que em portessin la seva novel•la Cera, per convertir-la en la meva lectura d'estiu. Serà llegida també com un particular homenatge.

    • Callicó, Torner, Lluis - El Punt ha perdut un bon professional - 08/07/11 (Girona) -

      Aquesta tarda d'un dimecres ben calorós del mes de juliol ens ha sobtat una notícia, la pèrdua d'un popular periodista d'aquest diari, El Punt, i alhora de l'Avui, en Miquel Pairolí. Amb la tristor del seu traspàs –a una edat encara prou jove– la redacció dels dos esmentats periòdics avui [ahir] està de dol. A la vegada, molts dels lectors que llegíem els seus interessants articles, d'una gran qualitat literària, que movien a la reflexió, i alhora, fins i tot, a la finesa d'un mesurat sentit crític, hem perdut un bon referent. Un bon mestre per aquells que tenim l'afecció d'escriure.

      Va durar un temps que els seus articles eren gairebé diaris, però més cap aquí s'havien anat espaiant, i darrerament deixaren de sortir. Els trobàvem a faltar, no sabíem el motiu de la no-publicació, perquè ignoràvem que estigués afectat per l'agressivitat d'aquest mal, que cada cop ataca més gent, a uns amb més virulència que a d'altres, i lamentablement el de l'amic Pairolí devia ésser dels primers.

      A part dels articles, també era un bon escriptor d'altres gèneres literaris. El qui això escriu va gaudir amb la lectura de la seva novel•la Cera, que a aquelles gironines i gironins que ja no som joves, ens transportà a la Girona d'uns temps pretèrits, en els quals encara hi surava un ambient un xic gris, i que ens portà un munt de records. També hem llegit un altre llibre, segons sembla un dels darrers, Octubre, que és una mena d'enfilall d'observacions i vivències, per ell viscudes, descrites d'una manera natural i entenedora, en aquell seu estil tan peculiar i agradable; com si fossin una mena de Pàgines Viscudes.

      Bé, què hi farem, aquesta és la gran feblesa dels humans, en aquest món tan sols hi som de passada. Tot i no conèixer-lo personalment, sinó tan sols per la seva obra, lamentem la seva pèrdua, i li desitgem un bon cel.

      Ombres de juliol

    • Merino, Imma - Elogi i elegia d'en Miquel - 26/07/11 -

      En una trista tarda sense sol de primers d'aquest mes, conversant amb l'amic Salvador G.-A. a fora del tanatori de Girona poc abans de la celebració de l'acte de comiat a Miquel Pairolí, vaig veure com arribava la meva amiga Nuri G. pedalant amb la seva bicicleta. Ella ens va dir que no havia conegut personalment en Miquel, però que era allà com a lectora per sempre més agraïda. “Ara no sabré que penso”, hi va afegir. Això perquè, quan el llegia cada dia al matí, hi reconeixia allò que pensava sobre alguna cosa que passava al món, però expressat d'una manera tan precisa i lluminosa que li aclaria o fins li revelava el seu propi pensament: en llegir-lo, doncs, no només hi estava d'acord, sinó que descobria què pensava ella. Arran de la mort d'en Miquel, se sentia desorientada. D'altra part, Joan Ventura manifestava en un dels articles publicats en aquest diari l'endemà de la mort d'en Miquel: “No recordo ni un dels seus més de tres mil Escaires publicats amb els quals no hagi estat d'acord plenament”.

      En escriure aquesta primera Ombra, era impossible no pensar que cada agost ocupava l'espai d'en Miquel mentre ell descansava dels seus Escaires. He tornat a sentir molta tristesa per la seva mort. Però he recordat les paraules de la Nuri G. i d'en Joan V. perquè em semblen uns dels millors elogis que es poden fer a un articulista d'opinió. Se'n poden fer d'altres, alguns dels quals gairebé antitètics, però no menys bons, com ara que l'articulista t'ha fet repensar un tema abordant-lo des d'un punt de vista diferent al teu, o bé que t'ha regalat una idea que no havies pensat i que no hauries arribat a pensar mai per tu mateix. O també que t'ha interessat molt un article sense estar-hi d'acord. Amb en Miquel també hi estava gairebé sempre d'acord, i fins i tot hi descobria què pensava jo, però si alguna vegada no hi estava, m'interessava tant o més: em feia repensar les coses, me les feia veure d'una altra manera, me'n feia descobrir d'altres que no hauria pensat mai.

      Ara torno

    • Riera, Pep - Massa aviat, Miquel - 11/07/11 -

      Si avui és dilluns, em toca a mi ser en aquest espai. Perdonin la constatació, però és que a vegades passen coses que obliguen a revisar les convencions. En Miquel Pairolí se n'ha anat i ara sí que ja no tornarà mai més amb el seu Escaire. Dijous el vam acomiadar i aquests dies les millors coses dels que han estat a prop seu ja han estat dites. Molt ben dites. Ara em toca a mi, senzillament perquè és dilluns i el diumenge és el dia que en Miquel descansava de fer l'Escaire. Aquesta ha estat en els últims deu anys la meva relació més regular amb en Miquel: ell de dimarts a diumenge, jo els dilluns. Aquesta i unes poques coincidències al diari o en algun acte. A mi en Pairolí em feia molt respecte. Ja des que vaig entrar de jovenet a El Punt i ell ja era la viva imatge d'allò que en diem autoritat moral. Jo no sé si hi ha un retrat robot de les persones sàvies. Però estic segur que les persones sàvies tenen trets que en Miquel tenia, sobretot parlar poc i escoltar més. I el talent. El talent i la rectitud moral es tenen o no es tenen. No se'n treu res d'envejar aquestes qualitats. Si hi ha una cosa que hem d'envejar d'en Miquel és la seva coherència colossal. Això sí que es fabrica. Cal disciplina i voluntat. Però almenys ens hi podem esforçar. En Miquel ens deixa records, la seva obra i, en ells, la seva manera de viure i de veure el món. Però el de la coherència és un camí que ens convida a transitar. Ara ho veig més clar que mai. Perquè ell ja no hi és i els que ens quedem ens hem d'espavilar. En Miquel se n'ha anat massa aviat. Ell mateix va confessar als més íntims que aquesta era la recança que s'ha endut. Sens dubte, massa aviat. En plena maduresa literària, amb tantes coses per escriure encara. Però hi ha una mesura infal•lible: quan una mare enterra un fill seu és indefectible que aquella ha estat una mort prematura. L'obra i la persona d'en Miquel han quedat incompletes. Però els que quedem tenim l'oportunitat, el deure, diria, de donar-hi continuïtat amb el nostre comportament i amb el que puguem escriure. I com ens va deixar dit ell mateix en el seu comiat, demà ja serà tard, “i tot és ara i res”. Fins sempre, Miquel. Fins demà, Cuyàs.

    • Castillón, Xavier -Mestres i becaris - 11/07/11 -

      La serenor d'en Miquel Pairolí era a les antípodes de la informació precipitada

      Quan vaig arribar a El Punt a finals del 1989, com a becari de la UAB, Miquel Pairolí formava part de la secció de cultura que dirigia Joan Ventura. Tots dos, amb les seves barbes i la seva bonhomia, tenien alguna cosa de figura paternal o jo ho percebia així, i tot i la meva memòria pèssima, recordo l'afecte, la paciència i les lliçons de periodisme i de vida que em van regalar en Miquel, en Joan i tots els meus altres companys, els germans grans com ara en Pere, l'Àngel, l'Imma, en Jordi, en Xevi... En Miquel tenia llavors poc més de trenta anys, però ja projectava la imatge de maduresa personal i intel•lectual que tant s'ha destacat en els articles que aquests últims dies l'han acomiadat i lloat, tan merescudament, després de la seva mort anunciada, però no per això menys trista. Al mig de la bogeria que pot arribar a ser la redacció d'un diari –a pesar de tot, un dels millors llocs del món, per treballar-hi i perquè flueixin les idees–, era tot un luxe aprendre l'ofici al costat d'en Miquel, que amb la seva serenor tan en les antípodes de la tendència creixent a la informació urgent i precipitada que apressa els periodistes que primer piulen i impacten i després contrasten –o no–, em va transmetre la idea que la primera obligació del que informa és aprendre i després transmetre bé el que ha après.

      Molts anys després jo també vaig tenir becaris, ara sobretot becàries, com ara la Glòria, la Cristina, la Irena i la Carolina, per citar-ne només les últimes. Jo també els dic que no tinguin pressa, que aprenguin, que busquin i consultin tot el que puguin. El contrarellotge constant del periodisme actual complica aquestes bones pràctiques, però Miquel, et farem cas i continuarem aprenent.

    • Merino, Imma - Música, felicitat i llàgrimes - 10/07/11 -

      Miquel Pairolí també era un gran melòman

      L'última vegada que, aviat farà un any, vaig conversar llargament amb en Miquel Pairolí abans de la seva malaltia va ser a Peralada, després de la representació d'un muntatge de la Tosca que no li va agradar gaire: considerava impertinent i efectista que el malvat cap de policia Scarpia es convertís en un cardenal. Cada any ens trobàvem dues o tres vegades en concerts de festivals d'estiu. En Miquel també era un gran melòman. Dic també perquè, evidentment, era un lector constant i finíssim amb unes fidelitats que, entre molts altres i només com a exemple, el tornaven a Tomasi di Lampedusa, del qual cada any, al juliol o a l'agost, llegia Lighea. Hi dedicava una tarda, sota els aurons, mentre passava la marinada. La cultura mai va separar-lo de la natura, ans al contrari, com apuntava Vicenç Pagès en el seu bell article publicat arran de la mort d'en Miquel. De la lectura anual de Lighea, en Miquel en parla al dietari Octubre, on comenta que aquesta narració de Lampedusa aconsegueix “superar el repte dificilíssim de passar de la realitat a la fantasia i de la fantasia al mite sense fractures, lliscant, abans de retornar finalment a la realitat que al lector li fa la sensació de no haver abandonat mai”. Havent-ho explicat tan bé es planteja, tanmateix, el fet que no és fàcil de definir perquè una obra d'art ens agrada fins a captivar-nos. El cas és que, sense voler atrapar les obres que el captivaven, Octubre és un desplegament de l'experiència estètica (en relació amb la pintura i els colors del cel, la literatura i la llum canviant dels dies, la música i les olors dels camps) que ens la fa sentir com a justificació i enriquiment de la vida.

      Quan vaig saber que en Miquel havia mort, però, sobretot vaig pensar en què li agradava la música. Feia dies que rellegia fragments d'Octubre, per sentir-lo a prop mentre estava malalt, però aleshores vaig buscar especialment les pàgines relacionades amb la música. No és difícil trobar-ho. Tot just al començament, en Miquel parla d'un joiós migdia d'un diumenge de novembre en què escoltava a la ràdio un concert de l'OBC en què aquesta interpretava La Creació de Haydn. L'escoltava dret a tocar de la finestra, rere els vidres, quan va veure com, de sobte, un pit-roig es va aturar a l'ampit. Va contemplar una estona l'ocell mentre anava sentint els moviments de La Creació. En deixar constància del moment, en Miquel apunta que podria “mirar de relligar-ho tot, La Creació i aquest pit-roig, establir connexions i correspondències”. Però no ho fa. Pensa que només serviria per satisfer la vanitat de les complaences intel•lectuals. I conclou: “Només això: el matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida”. No s'hi pot afegir res. En Miquel va anotar al seu últim dietari publicat moltes altres felicitats musicals. Només un exemple: la seva estima per la música russa, que va definir com a densa, hedonista i sentimental en un article de l'any 1993 al qual va referir-se en un diari privat de la mateixa època. Hi apuntava els noms de Prokòfiev, Rimski-Korsakov, Rakhmaninov, Txaikovski. Quinze anys després, manifestava que, havent-la conegut més, la música russa sempre havia estat un regal: “Un goig de l'hedonisme i dels sentiments. Un bon vi blanc fresc, chardonnay si pot ser; una novel•la de Márai i una simfonia russa –afegint Xostakòvitx a la llista de 1993– han estat alguns dels millors plaers d'aquests anys de vida retirada”. En haver-ho (re)llegit, m'he posat a escoltar unes rareses de Shostakovich (les Jazz Suite i Tahiti Trot) i m'he preguntat quina música havia escollit en Miquel per al seu acte de comiat.

      Reprenc aquest article unes hores després de l'acte celebrat al tanatori de Girona. En Miquel va triar Damunt de tu només les flors, una peça apropiada de la “musica callada” de Frederic Mompou, que tant apreciava, i He mirat aquesta terra, el poema d'Espriu cantat pel seu amic Raimon. Per què, però, sobretot he pensat en la relació d'en Miquel amb la música? Potser és perquè em va revenir un seu correu del setembre passat en què em comentava que havia llegit una meva crítica de Brigh Star, però que no havia pogut anar a veure el film de Jane Campion per comprovar si, certament, fa plorar tant com jo suggeria. Espero no ser indiscreta en transcriure un fragment d'un missatge d'una persona tan discreta: “Amb això de les llàgrimes em passa una cosa curiosa. Als últims anys noto que, més que el cinema, m'emociona la música, sobretot el cant, algunes veus concretes, algunes tonades”. A mi també cada cop em passa més, a mesura que els amics se'n van i no els retrobo en els concerts d'estiu.

    • Collelldemont, Pep - Viurà en la seva obra - 10/07/11 -

      En Miquel Pairolí vivia per la seva columna diària, la treballava fins el darrer detall

      Ens ho esperàvem i, malgrat tot, no ens ho acabem de creure. En Miquel Pairolí ja no farà cap més columna a El Punt. Dimecres a la matinada ens va deixar per sempre. No se si em passo com a defensor del lector, però avui no podria escriure d'una altra cosa. Els lectors d'El Punt estem de dol, milers de persones cercaran infructuosament la columna d'en Miquel i no la trobaran. En Vicenç Pagès havia escrit: “Els lectors de diaris coneixen Miquel Pairolí com un columnista mordaç, un dels comentaristes més lúcids i sarcàstics del periodisme cultural i polític català”. I els de l'editorial La Campana el defineixen com a “personalment tan savi, concís, bell i moral com la seva prosa”.

      La sort dels escriptors és que no moren mai, igual que els pintors i els arquitectes. L'obra d'en Miquel, escrits, llibres, la podrem llegir i rellegir cada vegada que en tinguem ganes. La seva columna diària a El Punt havia imprès caràcter. Érem molts que moltes vegades començàvem la lectura del diari per la columna d'en Miquel, abans que per altres articles i informacions. Sempre he pensat que la qualitat del treball gairebé diari d'en Miquel era degut al món que es va saber crear. Havia treballat a redacció, però hem de reconèixer que no va ser ell fins que es va poder muntar la vida a la seva mida. Li ho havia comentat moltes vegades: la sort teva és que has sabut i pogut instal•lar-te en una casa del teu poble, Quart, en un despatx sense pretensions, millor dit, amb moltes pretensions, poder llegir tranquil•lament, sense estrès, amb tot el temps del món, i després poder redactar el teu article amb serenitat, tenint cura de la forma després de saber ben bé què era el que volies dir i quin missatge enviar. Com un Messi o un Cesc qualsevol en el món del futbol, estic segur que en Miquel hauria pogut treballar en qualsevol redacció dels millors diaris del país, no n'havíem parlat mai, però estic segur que d'ofertes n'hi devien ploure i ben remunerades. Però ell va optar per la tranquil•litat de casa seva, una font constant d'inspiració que havia de donar per força bons resultats. En Miquel ha mort jove, massa jove, però sempre queda el consol de saber que ha viscut la vida en tota la seva plenitud. Algú dels que el coneixíeu l'havíeu vist mai córrer, estressat, parlant amb nervis? Jo no. Ben al contrari.

      Fer una columna gairebé diària durant tants anys no és gens fàcil. Fa una colla d'anys, durant un temps jo escrivia cada dia a El Punt la meva columna, Plaça Major. No em vull comparar amb en Miquel, Déu me'n guard, la meva columna era senzilla, de temes de la gent del carrer, dels pobles del nostre entorn, i tot i així em despertava pensant de quin tema podria parlar i no estava relaxat del tot fins que havia escrit l'última ratlla. De ben segur que en Miquel vivia per la seva columna diària, la treballava fins el darrer detall, la qual cosa no vol dir que no escrivís altres coses i d'això en són testimonis els seus llibres.

      Miquel, tu també sabies que tenies un mal dolent, molt dolent, i que la teva vida s'anava apagant. Nosaltres també ho sabíem però sempre ens quedava l'esperança d'un miracle mèdic, que lamentablement no s'ha produït. Des d'on estiguis, enmig dels estels que a la nit s'il•luminen com cuques de llum, sàpigues que caldrà que passin molts anys fins que ja no pensem cada dia en tu quan obrim el diari. Si és que algun dia ho oblidem.

      La lliçó d'un ministre

      Ho hem comentat amb amics lectors del diari i coincidim en una qüestió, la lliçó periodística que ens ha donat el ministre de Foment, José Blanco, en unes declaracions que va fer a Sevilla. Va venir a dir que s'hauria d'acabar la construcció d'aeroports sense avions, trens sense passatgers i ports sense vaixells. No sé si es tracta de pura demagògia, d'uns moments de sinceritat o que ja n'està fins als nassos que li demanin milions per fer obres públiques quan no té ni un euro a la butxaca. Sigui el que sigui, ens acaba de donar una lliçó als periodistes i als mitjans, que moltes vegades no actuem amb prou contundència per desemmascarar obres que, des de lluny, ja es veia que eren totalment inútils. Les poques vegades que he anat en cotxe a Andalusia, em posava histèric en veure aquelles meravelloses autovies gratuïtes per les quals circulava un cotxe de tant en tant, mentre que l'N-II, que ens uneix amb Europa, passa per les comarques gironines amb un carril per banda i amb uns encreuaments en què t'hi pots jugar la vida. Les obres no s'han fet, i ara ho reconeix Blanco, per les necessitats reals, sinó en funció dels vots. No hi ha diners per pagar el manteniment de les autovies ni per fer obres necessàries. I crec que això ho havíem d'haver denunciat amb més energia els mitjans de comunicació. Quan vaig anar a Costoja, anys enrere, per la carretera nova que s'hi va fer des de Maçanet de Cabrenys, em vaig posar les mans al cap. Ampla, molt ampla, amb voreres, ponts nous, quin contrast amb la que es troba a Costoja, a la Catalunya del Nord, estreta i plena de revolts. No recordo cap escrit que es carregués aquella obra exagerada. Ara, ha hagut de ser un ministre que hagi fet la feina, pels motius que sigui. Malgrat tot, una bona lliçó.

    • Editorial - Miquel Pairolí, el llegat d'un gran escriptor - 13/07/11 -

      A El Punt estem de dol. Plorem la mort de Miquel Pairolí, escriptor i periodista, articulista de capçalera d'aquest diari i de l'Avui, malauradament desaparegut en un moment de plenitud creativa amb un munt d'anys per davant per continuar creant una brillant obra periodística i literària. Aquest diari vol honorar avui la figura de Miquel Pairolí, home vinculat a la casa des de fa més de trenta anys, a la qual ha aportat una visió crítica de la política i la cultura catalanes, sempre des de la seva total fidelitat als Països Catalans i a la seva llengua. Miquel Pairolí, home de gran coherència entre el que ha escrit i la seva vida, ens deixa un gran llegat literari, en què s'inclouen des de novel•les, dietaris, biografies i articles fins a obres teatrals i traduccions, un dels més destacables de les lletres catalanes. Una obra molt ben valorada pels entesos però que segurament no ha tingut el reconeixement ni els lectors que mereix, bàsicament per la discreció amb què Pairolí vivia i pel fet que defugia les capelletes. Sovint, però, el pas del temps posa les coses al seu lloc i amb l'obra de l'escriptor de Quart això acabarà passant de manera indefectible. L'alta qualitat literària dels seus textos i el gran nivell periodístic dels seus articles s'ho mereixen, sense cap dubte. L'homenatge que ahir ja se li va retre a la xarxa i el que, previsiblement, rebrà avui en el funeral que es farà a Girona, són la millor manera de començar a celebrar el grandíssim llegat que ens deixa. Descansi en pau.

    • Marca, David - Hi érem tots! - 10/07/11 -

      Miquel Pairolí no se'n va tot sol: un riu d'afecte i admiració l'acompanyen

      Restava a la direcció financera del diari signant uns documents, quan saltà la notícia: en Miquel Pairolí ha mort. Aquesta corregué com una reguera de pólvora per la casa. La redacció, després d'uns moments de sorpresa en què tothom comentà el trist succés, restà silenciosa. Pairolí ocupà uns anys un lloc a la redacció, a cura de la secció de cultura. La resta treballà sempre des de casa. No se'l veia però se'l pressentia. La lectura dels seus articles havia creat una imaginària i simbòlica figura pètria a la redacció.

      L'edició del 7 de juliol del diari serà per guardar i fullejar. No es pot dir que s'ha dit tot d'un artista, però hi ha hagut una allau de companys, col•legues i seguidors que s'han manifestat amb tants elogis a l'obra com a la persona. Jo no el coneixia personalment i ara em sembla que l'hagi tractat. Si la seva obra periodística ratlla la perfecció, la literària ja s'ha fet —i més farà— un espai entre l'orfeó actual d'escriptors. Narcís J. Aragó fa en el seu article una anàlisi de l'obra periodística i literària, descobrint el secret del seu peculiar estil que, en el fons, era paral•lel a la seva personalitat. Aragó acaba definint-lo així: “Un pensament lúcid, una experiència sàvia i una elevada estatura moral”. Molts d'altres col•legues i amics escriuen amb emoció continguda que s'endevina. Miquel Pairolí no se'n va tot sol: un riu d'afecte i admiració l'acompanyen.

      En el comiat que ha tingut lloc al Tanatori de Girona, hi érem tots. El local on se celebren les cerimònies ha quedat petit. A dreta i esquerra hom anava saludant la gent del diari i la processó de gironins que senten i viuen la Girona culta. Tothom es vesteix per als enterraments despreocupadament, tal com raja. Les úniques corbates que s'han vist han estat la de l'alcalde —el qual s'estrenava— i la del conseller Mascarell. Quatre oradors han lloat l'amic, la persona, el periodista i l'escriptor. Un absolut i respectuós silenci ha presidit l'acte. Hom tenia viu a la memòria l'últim article publicat el 29 de maig: Teló, en què ho digué tot. Filosofà parlant del sentit crític, la reflexió i la memòria, en un comiat gairebé gastronòmic. Amb un peu en el no-res, encara donà una lliçó de periodisme. Ara bé, ens deixà per al final El comiat amb No ha estat un somni, no. Imprès en el dors del recordatori, tothom l'ha llegit i ha quedat impactat per la saviesa de descriure una vida curta però plena a sobreeixir, en un petit escrit que ho diu tot. Ni un sol moment lament al que no viurà i tot el text és per donar gràcies per les pàgines viscudes.

      Miquel Pairolí s'havia convertit en un personatge de les lletres i del periodisme. La proximitat i la quotidianitat feien que no el veiéssim en la seva autèntica dimensió. S'ha sentit en acabar l'acte: ”Sols tenia 55 anys! Com a periodista havia assolit l'excel•lència, però, què hauria fet com a escriptor?” Possiblement tot: tenia el món a les mans!

    El Periódico

    • Espinás, Josep Maria - Homenatge a Miquel Pairolí - Periodista i escriptor -

      Ha mort Miquel Pairolí. Sento com algú es diu: «Qui era Miquel Pairolí?» Un excel•lent escriptor, que vivia a Quart, un poble, que tenia i cuidava un hort, que llegia els clàssics, que publicava uns llibres literàriament molt afinats i gens sorollosos. Potser no són les condicions més favorables per ser reconegut com una figura de les lletres. Però Pairolí no tenia vocació de figura.

      El món cultural és ple de brogit, i Pairolí era un home de calma exterior i de reflexió profunda. Algun crític es va adonar de la qualitat de la seva prosa, identificada amb l'exigència i la discreció de l'autor. Ara, massa jove encara per morir, però madur com els fruits de l'hort que cuidava, ha passat a El camp de l'ombra, que és el títol d'una novel•la seva.

      Ha estat una llarga malaltia, dolorosa, que va suportar amb la serenitat que també apareix en els seus textos, en les seves converses, en les seves reflexions sobre la vida, la naturalesa. No era un home de tertúlies, sinó de diàlegs. La seva mare i la seva germana Fina ho saben molt bé, com Isabel Martí -l'editora que compartíem- i que ha anat a fer-li algunes estones de companyia al llarg d'aquests últims mesos.

      Quan algú mor es diuen o s'escriuen paraules, que és el que jo faig ara, paraules sincerament afectuoses i dolgudes. Però la meravella és que les paraules poden ser feixugues o gastades, però les imatges no ho són.

      La mort em fa reviure la visió d'un Pairolí que passeja amb calma, una tarda de sol, i diu el nom de les coses que anem trobant, i segur que en cada passeig pel camp, d'anada i tornada a la casa, l'escriptor va recollir aquells estímuls, aquelles olors, aquells colors que després havien de convertir-se en frases.

      I les frases en llibres. I els llibres en un testament de vida. I en queda una herència per a qui vulgui fer-se- la seva.

      Una de les últimes alegries de l'escriptor Pairolí devia ser poder veure un paper que l'editora va arribar a temps de portar-li: una prova de la coberta d'un llibre seu per a l'edició en francès d'una novel•la seva, El convit, una història tensa, perfectament construïda.

      Quan el temps diu prou no podem lluitar-hi amb èxit. Però el temps trist que arriba no pot endur-se el temps passat.

      Hi ha hagut molt temps de vida en cada una de les hores viscudes per l'amic Miquel. I això val molt, em penso.

      Dues mirades

    • J.M. Fonalleras - Quan el món reneix - 8 de juliol del 2011 -

      A ssisteixo al funeral d'un amic que era (és) un gran escriptor. Els escriptors no deixen de ser-ho (sobretot els bons) per una minúcia com aquesta. Morir és una circumstància que no afecta la literatura perquè la literatura, en definitiva, no és sinó un diàleg amb els morts. En el seu últim llibre, Octubre, Miquel Pairolí il•lustra aquesta conversa perenne amb una imatge precisa, rural: «Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la». Quan l'altre no hi és, «l'eina es torna absurda». El buit és «clamorós, impossible d'ignorar». I Pairolí es pregunta: «¿Com podríem aleshores no evocar els morts?». Tots tenim una serra d'aquestes a casa, amb un extrem on necessitem pensar que encara hi ha algú, aquell que ens ajudava a tallar la llenya. El funeral de què els parlo conté elogis sentits i sincers i acaba amb un text del mateix escriptor llegit per un amic («ho hauràs de fer tu», li va dir en Miquel fa uns dies, «per raons òbvies»). És una entrada pòstuma de dietari, un clam a favor de la vida, de les olors, les viandes, la música i els llibres. En l'acte, hi ha amistats, coneguts, escriptors, polítics, periodistes. I també un home sol, un devot anònim. Me'l trobo a la sortida. Em diu: «No el coneixia de res. He vingut perquè era un lector enfervorit. M'ha semblat que era el que tocava». Un lector, un sol lector, fa renéixer el món.

    Avui

    • Bosch, Alfred Pairolí - 08/07/11 -

      Vaig compartir poques coses amb tu, i no per res, sinó per falta de coincidència. Però sovint, en els darrers temps, havíem anat a la mateixa pàgina del mateix diari. I algun cop ho havíem parlat amb satisfacció, apuntant com dues persones d'aire tan diferent érem companys de viatge sobre el paper –o la pantalla–, i la convivència podia ser tan harmònica. Tu, meticulós, enormement prudent amb el llenguatge, evitant qualsevol excés personal, i jo... bé, ja ho sabeu.

      El lema del teu bloc, Miquel Pairolí, és encara viu ara mateix, quan tu ja has traspassat, i constitueix un bon testament vital; “l'alzina persevera”, hi diu. L'alzina aquesta que creix forta a les teves terres de Girona, que dóna vida, que dóna suro, que és discreta i s'adapta als tons del paisatge; l'alzina resistent, que tan poc necessita i que no desentona mai. Aquest eres tu, el columnista perseverant, fidel a un diari i a un estil, d'escrits robustos, excel•lents i poc cridaners. La soca que desafia la mort quan l'arbre ja no hi és.

      Des d'aquí el meu homenatge particular a la teva mesura i contenció, que molts cops amagava una força colossal. Com a la teva novel•la El convit, on un comissari franquista convida a sopar uns pares que proven de salvar el seu fill anarquista; sota una aparença cortesa i formal, els drames de la vida van cremant a l'interior de les persones. Al teu darrer article vas abaixar el teló amb una recepta d'arròs, que modestament oferies com a recepta d'escriptor i d'home decent. Que quotidià i que poderós.

    Diari de Girona

    • Prieto, Pep - Tres moments - 13/07/2011 -

      Tot el que pugui escriure sobre l'obra de l'admirat Miquel Pairolí quedarà en inferioritat respecte al que n'han dit plomes molt més coneixedores; per tant, aquesta columna s'articularà a partir de tres moments en què la meva existència va tenir la fortuna de creuar-se amb la seva. El primer es remunta al 1993, quan en Miquel, llavors articulista al Nou Diari, va escriure una àcida reflexió sobre la tendència de Spielberg a transformar l'art en pur marxandatge arran de l'estrena de Jurassic Park. Aquí el columnista, que no arribava a la majoria d'edat i liderava una secta no oficial de suport a l'autor d'E.T., va enviar una carta al diari maleint els dards d'en Miquel.

      La casualitat, aquesta senyora tan literària, i el premi Just Manuel Casero, van fer que, dotze anys després, coincidíssim, colze a colze, en un sopar en què també hi eren, entre d'altres, en Guillem Terribas i en Joan-Daniel Bezsonoff. Li vaig explicar a en Miquel que aquella carta adolescent era meva i que amb el temps no havia tingut més remei que donar-li la raó. Va riure una estona llarga. Aquella nit va acabar amb en Bezsonoff cantant a taula i en Miquel i un servidor parlant de les pel•lícules de Los Bravos.

      El tercer moment es produeix dos anys després, en una tertúlia d'escriptors gironins, un matí de Sant Jordi a tocar de La Rambla. Escoltàvem el moderador i en Miquel em va fer notar que teníem un espectador imprevist: des del balcó de casa seva, un escriptor, en Jordi, ens mirava amb cara de gintònic, guarnit amb batí i espardenyes. No podíem parar de riure, fins al punt que les nostres intervencions se'n van ressentir. Són tres moments potser nimis però suficients per construir un relat íntim sobre un home que aconseguia, amb la seva sola presència, que prenguessis consciència del llarg camí que et quedava per arribar fins a la seva extraordinària sobrietat. Tres moments que aquests dies han emergit amb força al projector de la memòria com a comiat a un gran escriptor.

    • Pastells, Josep - Gràcies, Miquel, - 07/07/11 -

      «Em va regalar consells, somriures còmplices i més d'una confidència»

      «Per a l'amic Josep, d'un altre que també ve de la Creueta i que, a més, és lletraferit". Són les paraules amb què Miquel Pairolí va dedicar-me el seu tercer i últim dietari, Octubre, una magnífica crònica de la seva intimitat que també es pot entendre com una reflexió sobre la vida i la mort. Si encara no l'heu llegit, us el recomano fervorosament, com també qualsevol altre llibre d'en Miquel, un crac de la literatura i el periodisme que sempre va destacar per la seva elegància i senzillesa.

      La nostra amistat va ser tardana (es remunta a l'any 1997, quan em va demanar informació sobre el meu avi per a un llibre que preparava sobre Quart), però intensa i plena de bons moments. Cada cop que guanyava un premi o publicava una novel•la em trucava per felicitar-me, i jo em vaig acostumar a fer el mateix.

      De tant en tant ens trobàvem a l'antiga via del Carrilet, on ell passejava la seva gossa Kuin i escoltava amb infinita paciència les meves divagacions literàries i vitals. Em va regalar consells i somriures còmplices, més d'una confidència i la certesa que sempre sentim la temptació d'allò que no podem tenir. Gràcies per tot, Miquel. Bon viatge.

    • Puigdemont, Carles - Vora l´Onyar - 07/07/11 -

      «La pèrdua per a la cultura catalana és enorme, perquè en Miquel es trobava en una maduresa creativa excepcional»

      Fa poques hores que he conegut la mort d'en Miquel Pairolí però ja es copsa de manera nítida l'abast que representa la seva pèrdua per a les lletres catalanes, i d'una manera particular per a la literatura feta des de Girona. Els qui estàvem al corrent de la seva malaltia, i per tant també al corrent de la serenor amb què l'ha encarat, ens havíem preparat per a la notícia de la seva mort però no crec pas que haguéssim entès del tot la dimensió del buit literari que deixaria en Miquel, potser perquè el capteniment personal amb què l'ha anat omplint pacientment totes aquestes dècades, discret i un punt enretirat dels focus, era més propi de la baixada de teló a què al•ludia, de manera memorable, al seu darrer article a El Punt i l'Avui. La pèrdua per a la cultura catalana és enorme, perquè en Miquel es trobava en una maduresa creativa excepcional, com bé ha sabut interpretar la gran editora i excel•lent persona que és la Isabel Martí. Ella va ser qui em va parlar per primera vegada de la malaltia d'en Miquel i de com l'anava acompanyant en aquest procés amb un afecte i una solidaritat que ahir, quan en vam parlar per telèfon, em va emocionar.

      Però confesso que em vaig témer la malaltia d'en Miquel temps enrere quan, en tornar d'una reunió que s'havia allargat més del compte i anar cap a casa, em va semblar veure la figura sempre destacable d'en Miquel que venia del carrer del Carme resseguint la vora de l'Onyar, amb el seu característic caminar endreçat i observador. Era al captard i en intuir que era ell vaig recular i el vaig voler anar a saludar, perquè feia temps que no ens havíem vist i el volia felicitar pel deliciós dietari Octubre (Acontravent). Ens vam donar la mà i el vaig deixar fer el passeig vora l'Onyar. Em vaig fixar que estava sospitosament prim i tenia un vel amoïnat, que gairebé no s'intuïa però que em va fer pensar que en Miquel no es trobava bé.

      Quan la Isabel Martí me'n va informar vaig recordar aquella impressió. I vaig començar a recordar, inevitablement, les èpoques en què ens vam conèixer i relacionar més de prop. El recordo perfectament entrant a la redacció vella de l'aleshores Punt Diari per fer-nos a mans el que va ser l'article que guanyaria, el 1983, el premi Bonmatí de periodisme. I he recordat, amb l'ajuda de l'hemeroteca digital de l'Ajuntament de Girona, el reportatge dedicat als llibreters a la revista Presència en l'època en què jo m'encarregava de la coordinació dels continguts de la publicació. A la portada d'aquell número hi havia una foto magistral de l'enyorat Pere Rodeja de Can Geli feta per en Joan Castro. El reportatge, publicat a l'edició del 17 d'abril de 1988, el signava en Miquel Pairolí. A l'un el vam homenatjar la setmana passada a la Fontana d'Or, amb motiu del segon aniversari del seu traspàs també prematur. A l'altre l'acomiadarem avui, tristos però agraïts per la seva obra, pel seu amor al país, al territori, i a la ciutat de Girona. I els recordarem sempre, amb l'orgull dels qui vam tenir el privilegi de conèixer-los.

    La Vanguardia

    • Antoni Puigverd - Elogi d'un escriptor honest - 9 de juliol de 2012 -

      Descarnat, però satisfet per tot allò viscut, Pairolí desplega una visió moral: la topografia dels límits.

      Contemplo l'Onyar des d'un pontet de ferro, prop de Quart, a la via verda que va de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El verdet llefiscós domina l'aigua i es confon amb el fang. Hi cuegen unes carpes grasses i olioses, enllaunades. Piulen els ocells i les cigales, rutinàries, cançonegen. Pollancs i acàcies, plàtans i lledoners aboquen les espesses cabelleres sobre el riu, convertit en túnel verd.

      No corre l'aigua, per aquest túnel, però sí una mica d'aire, que fa olor de clorofil.la malmenada. Mentre, recolzat a la barana del pont, observo l'aigua quieta, passen veloços, uns ciclistes que aprofiten el vespre per fer esport. Darrere d'ells, jo també continuo el camí. Recte com una vida antiga, travessa uns camps abans d'arribar a Quart. Més enllà dels camps, les Gavarres: humils i fosques, maternals. Sonen les campanes d'una torre romànica, que evoquen formes de vida i de treball perdudes. La brisa del vespre m'envia olor de pinassa seca, i és com si m'entrés vellut al nas.

      El paisatge és rural, vagament bucòlic, si no fos per unes torres elèctriques que travessen els camps i pel soroll dels automòbils, que circulen per carreteres pròximes. M'assec sota un vell roure a contemplar els camps. A prop d'aquest arbre, a la casa que hi ha a tocar de la carretera, hi vivia Miquel Pairolí, escriptor admirable. Ja fa un any que és mort! Escrivia en una prosa sòlida i honesta. Lenta i forta com aquest roure, però clarivident i alada com l'electricitat.

      Va deixar escrites novel.les i dietaris importants, que encara no han trobat tots els lectors que mereixen. A El camp de l'ombra (Ed. La campana), descriu, sense oblidar la sensualitat de la vida rural, el xoc inevitable entre el món tradicional i la postmodernitat, que ha escombrat formes de vida originades en temps dels romans. A El convit (La campana) parla d'un altre xoc: l'enraonada visió del món del noucentisme enfrontant-se, impotent, a la violència que desferma la guerra civil. A El manuscrit de Virgili (La Magrana), explora els reptes, neguits i dèries de l'escriptura, partint de l'anècdota d'una milionària que ofereix mecenatge a un novel.lista, amb una condició: que el llibre que en resulti només pugui llegir-lo ella. A Cera (La Magrana) descriu el pas de la Girona arcaica a la contemporània amb recursos i talent semblants als que usa Tomasi de Lampedusa per narrar el pas de la Sicília borbònica a la Itàlia unificada.

      Indiferent a l'atzar de la fortuna i als cenacles barcelonins on es reparteixen premis i credencials, Pairolí es dedicava en cos i ànima a l'escriptura. Ho feia en una casa modesta, un xalet dels anys 50 que el seu pare va alçar enmig d'aquests camps de Quart. Hi vivia amb la mare, una dona d'ulls blauverds que li feia uns arrossos magnífics. Amb pacient exactitud, tutelat pels clàssics antics i moderns, Pairolí regalava bellesa i claredat als lectors, així com el roure, poderós i solitari, regala ombra i protecció als vianants.

      Va morir massa jove, als 56 anys, però el retrobo ben viu, als seus tres dietaris: Paisatge en flames, L'enigma, Octubre. Aquests dietaris testimonien no solament una voluntat d'estil (profund i saborós com un vi negre, però àgil i precís com un vol d'ocell). També són el testimoni de la construcció d'un caràcter. Observant el passat, contemplant el cicle de la natura, llegint bons llibres, visitant museus i ciutats, observant, sense morbositat però amb ull clínic implacable els comportaments humans, Pairolí desplega una visió moral. Amb un lúcid descarnament que no exclou la satisfacció per tot allò viscut, aprèn a acceptar els límits de la vida: l'inevitable triomf de la mort, la ruïna de les il•lusions, la inutilitat de tantes passions i pretensions humanes.

      En els seus dietaris, Pairolí demostra que el carpe diem no té res a veure amb cremar la vida. Al contrari, procura salvar, assaborir i evocar els instants de bellesa i sensualitat: llegir Bassani, contemplar el verds d'un hivern plujós, observar la foto que Charles Nadar fa fer al poeta Baudelaire, sentir les olors d'una trattoria romana, observar en una fonda de carretera els gestos equívocs de dues noies o glossar "el gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença".

      A Pairolí, jo el vaig envejar sempre. Per la seva pura dedicació a la literatura (hi va deixar la carcanada, com Josep Pla). Per haver-se atrevit a contemplar el món des d'un lloc perifèric, indiferent a la indiferència conseqüent de la societat literària. I per haver-se protegit de la seducció mediàtica, que esguerra tantes bones intencions literàries. No desertava pas de l'actualitat (tenia columna diària a El Punt): però no s'hi sotmetia. Avaluava l'enrenou social i polític amb precisió de dibuixant: a vegades irònic i glacial, a vegades càlid i comprensiu. Destil.lava una seguretat clàssica. Aquest convenciment li va donar la força que a molts altres ens manca. És fàcil deixar-se arrossegar per les modes ideològiques i per les espirals mediàtiques. Miquel Pairolí no va fer cap concessió a la vanitat, als llocs comuns, a la subordinació política de la ploma. Des del primer moment, sabia on volia anar: al Parnàs, amb els grans noms de la literatura. Ara hi reposa.

    • Serra, Màrius - El comiat de Pairolí - Dimarts, 28 de juny de 2011 -

      El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punt i Avui amb un títol prou explícit ("Teló"), tanca una dècada de secció dominical intitulada "L'Escaire" i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: "A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust". Un comiat discret, doncs, sense estridències ni gesticulacions, en sintonia amb un autor de llarg recorregut com Pairolí. Tan discret que demà farà un mes que va sortir publicat i la majoria dels seus lectors fidels no vam comprendre l'abast del seu comiat (en el meu cas, fa tot just quatre dies he sabut que no es tracta d'un comiat provisional). Tan discret que només va suscitar el comentari d'un lector a l'edició digital (Xavier Marcó Masferrer, de Santa Coloma de Farners), que em plau reproduir perquè expressa a la perfecció el que molts dels seus lectors sentim ara mateix: "Un plaer llegir-lo tots aquests anys, senyor Pairolí. Moltes gràcies per compartir amb els lectors la seva visió del món i per fer-ho sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Trobaré a faltar llegir el seu Escaire, un dels millors moments del dia".

      Miquel Pairolí, fill de Quart, va debutar l'any 1990 amb un dietari (Paisatge amb flames) i la tardor passada en va publicar un altre de sensacional: Octubre (A Contravent, 2010). No es pot parlar de la literatura catalana del jo sense tenir en compte Pairolí. Entre aquests dos dietaris ha publicat quinze llibres que inclouen novel.la, teatre, articles i també assaigs sobre Josep Pla o Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La recepta de l'arròs amb què ha volgut abaixar el teló inclou quatre ingredients que també serveixen per valorar tota la seva obra: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d'estil. De fet, Pairolí escriu "una mica de voluntat d'estil" però es permet definir-ho d'una manera prou autoal•lusiva: "que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat". Escriure, ordre, ambició, claredat. Vet aquí quatre simples paraules que enclouen una visió del món que de vegades ha estat titllada de conservadora pels mateixos que no toleren l'exercici dels altres tres ingredients: sentit crític, reflexió i memòria. Pairolí també les defineix al seu article de comiat. Diu que "són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos". El millor homenatge que es pot retre a un escriptor és llegir-lo. Fem-ho ara mateix amb Pairolí i fem que ho sàpiga. Fem-ho defugint la docilitat, encara que ateses les circumstàncies ens costi no ser emotius, però sobretot esforcem-nos per no ser oblidadissos. Mentre escric sento la veu de Pau Debon dels Antònia Font que canta un dels somnis de Joan Miquel Oliver a Lamparetes: "som a ses portes de l'infern per tu i tinc plans de futur".

    Revista Àncora

    • Xavier C. Ribot - Massa aviat - Juliol de 2011 - Veure PDF.

    Cambio 16

    • Xavier Grau - El último octubre - 06/02/2012 - Veure PDF.