Un dia de maig de 1990, Alícia Compte, barcelonina, pintora, a la meitat de la trentena, torna al mas empordanès on va néixer la seva mare, Matilde, per passar-hi uns dies de descans, convidada per l'oncle, Joan Isern. Seran uns dies que Alícia viurà intensament i amb grans contrastos, entre una apassionada relació amb Hatim, un jove magribí, i el tracte i les converses amb l'oncle, que obliguen Alícia a plantejar-se la seva identitat, el seu passat i el de la família. La novel·la avança mitjançant dos textos paral·lels: el relat de l'estada d'Alícia al mas i els fragments del dietari de Joan Isern, escrits des del retorn de la Guerra Civil. El camp de l'Ombra ofereix una crònica de la transformació que ha experimentat el camp català a les darreres dècades i una reflexió sobre la decadència d'unes estructures econòmiques i familiars que existien de feia segles i que procedien, de fet, de la vil·la romana.
CercaPer mica que pugui, i comptant que el masover tindrà vida i salut, treballaré en aquestes terres fins al darrer dia. És l'únic que em resta. Ja no puc ni vull fer res. Conrear aquests camps amb discreció i humilitat fins al silenci. Espero, però, que el trajecte no sigui gaire llarg, que el destí no vulgui emprenyar-me massa amb aquesta propina miserable de la vellesa. No sé si és una deformació dels anys, però em fa l'efecte que el món es torna més grotesc i més neci. Passen coses que denoten que tot s'ha capgirat, com si el carnaval durés d'un febrer a l'altre. Ara, als pagesos ens donen diners per arrencar les oliveres i les vinyes i per dur les vaques de llet a l'escorxador. Això no és una broma. Ho paga l'estat amb bitllets de banc de curs legal. Quan passen fets com aquests vol dir que ja no regeix la lògica que hem conegut sempre. I, és clar, fa molta mandra, a aquestes alçades, haver d'avesar-se a les noves formes de l'estupidesa humana. Val més començar a tocar pirandó. Sense presses, tampoc, però sense demorar-s'hi gaire, si pot ser.
Vet aquí una novel·la que parla de la vida i de la mort, que no necessita anar contra res, escrita amb una prosa sense insinuació d'artifici, concisa, bella i moral.
Valentí Puig, El Temps..La conseqüència de l'art de cisellar cada frase que practica Pairolí és que a les pàgines d'El camp de l'Ombra hi ha una viva animació sensorial, un esclat conjunt de colors i d'olors, de formes, una superba exquisidesa a l'hora de fixar les percepcions, una riquesa de detalls que concedeixen una aura especial, un sentiment especial als objectes envellits del mas i a l'envoltant pervivència de la naturalesa.
Ponç Puigdevall, El Punt.