Constitueixen aquest llibre prop de setanta textos breus que s'ordenen al llarg del pas de l'any i que formen un conjunt de comentaris i d'interpretacions, un recull de sensacions i de suggeriments a l'entorn de temes diversos: el paisatge immediat de l'autor i els hàbits humans, el món de les idees i el dels sentits, el present i la història, Shakespeare i les filosofies antigues, la pintura del segle XVII, del XIX i del XX, incitacions culturals variades que van des d'uns bustos romans a una escena de Touch of evil, amb Orson Welles i Marlene Dietrich. És, en definitiva, l'observació de les persones i del món, la resposta literària a les impressions que rebem –als ulls i al cor– quan ens trobem immersos en l'enigmàtica diversitat de la vida.
CercaVe la nit freda.– Passen dos ànecs coll-verds, espantats pels caçadors, amb un vol ràpid i ferm, cap al nord, fugint de les gorgues de Celrè. Al lluny, de tant en tant, ressona algun tret. És l'hora de la mort. El dia de novembre, dominat pel vent de ponent, ha estat serè i lluminós, assolellat i fresc. Ara, la posta davalla, clara i calmosa, i el dia es fon a poc a poc. Sobre l'horitzó hi ha uns nuvolets mínims i dispersos, com el fum d'una canonada. Els ratpenats, obscurs i voraços, tracen a l'aire corbes i giragonses. El llevant ja ha estat pres de la blavor marina que precedeix la nit; a ponent alena encara la llum daurada de la posta, que delimita el contorn del Montseny i que va difuminant-se en blau, volta del cel amunt. Xiscla un mussol aturat en un pal de la línia elèctrica. Després emprèn el vol i el crit estrident s'allunya. Al cel lluen dues estrelles, com dos diamants, i mitja lluna blanca, radiant, subjugadora. Ve la nit freda.
Judes Duchamp.– A Marcel Duchamp li ha pertocat en la història de l'art el mateix destí que a Judes en la història del cristianisme: és el traïdor inevitable i imprescindible. Si no l'hagués comesa ell, la traïció, algú altre hauria hagut de prestar-s'hi, al punt en què estaven les coses. Després, però, Duchamp ha estat no solament disculpat del seu crim sinó elevat als altars. Ara les seves profanacions, els seus acudits omplen els palaus venecians i una legió de babaus veneren les seves bromes i fan cua per comprar l'entrada. Judes, en canvi, dos mil anys després, i a pesar de l'agraïment que li van mostrar alguns heretges als segles obscurs, encara penja de la figuera, solitari i repudiat per l'ortodòxia teològica. Duchamp ha tingut més sort: ara ell és l'ortodòxia.
L'art de Pairolí és el d'un narrador que es mira la vida no amb els ulls de l'artista il·luminat sinó amb els d'un notari sensible. No pretén donar respostes essencials a l'enigma, que és la vida, sinó anotar les seves transformacions.
Miquel BergaMiquel Pairolí ofereix amb L'enigma una prosa impecable i saborosa, intel·ligent, de densa construcció moral, de sòlides referències culturals. La prosa d'un que ha mirat directament amb els seus ulls, i no amb les ulleres fumades pel tòpic o pels tics de capelleta. (...) Pairolí escriu amb claredat, profunditat, precisió i energia
Antoni Puigverd, "El Punt"