El 1778, un Voltaire a la vellesa i al pic de la glòria, retorna a París, després de molts anys de no viure-hi. Enmig dels homenatges i de les aparicions públiques, un dia va a fer una visita íntima a una antiga amant de joventut, la marquesa de Gouvernet. El retrat de Voltaire s'inspira en aquesta trobada i presenta una hipòtesi del que podria haver estat el diàleg entre els dos personatges.
Cerca
Suzanne: Ah, Arouet! Ara sí que arriba el moment de les confidències! Veig que la cosa és un punt secreta. Què voleu, aleshores, que us faci una gestió galant? Us confesso que duc una vida retirada i que ja no estic per aquests brocs. Si voleu enamorar una dama, no compteu amb mi.
Voltaire: Senyora, senyora, no us diré que aneu desencaminada, però...
Suzanne: Ah! Sempre hi ha un però...
Voltaire: Siguem francs, el meu Príap vençut ja refusa de lliurar-se al culte a Venus.
Suzanne: Oh! Bé prou que hi comptava amb aquesta! Sort que la naturalesa té més senderi que els homes. O sigui, Arouet, que el sàtir ja no pot honorar el seu déu Dionisos...
Voltaire: Alça! Sí que heu llegit des que us vaig perdre de vista!
La peça de Miquel Pairolí és força fidel als fets i al temps històric. La història dels amors i infidelitats de Suzanne i Voltaire va ser com ell la presenta.
Josep Maria CarandellLa souplesse d'El retrat de Voltaire confirma Pairolí com un dels escriptors catalans amb més talent d'avui, dotat d'un interès mesuradament escèptic per les idees i els homes que les generen i corrompen.
Valentí Puig, "El País"