El mes va començar amb una fredorada. Temps del nord, aire fi, urgència
d’abrigar-se. Però després han vingut uns dies clars, assolellats,
lluminosos, que la tardor d’aquí també sol regalar. La temperatura ha fet
un tomb. Al pic del dia, amb la llum crua, radiant, fins i tot fa calor. A
les nits refresca, però es conserva un ambient benigne, agradable. Les
fulles es van esgrogueint lentament. Assegut sota el roure, al peu del
camí, amb el ponent a l’esquena, miro com va davallant la tarda pels camps
propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d’alzinar,
de sureda, amb el matís d’algun clap de roures o de pins que claregen. La
llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren
densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en
tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja.
Abans era la via del tren. Ara és això que en diuen una ruta verda. L’hora
és bona per a l’exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i
als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor
humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de final d’agost, els
pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts.
Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les
ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes
les ocasions i que sempre està a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta
d’esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí,
a diferència d’altres indrets, tard o d’hora arriba. Fa enrabiar, però
arriba. De tota manera, de moment no n’hi ha senyals. Mentre s’espera la
pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats,
tan serens i plàcids, hagin de durar fins qui sap quan. La boirina, la
calitja és, alhora, una de les formes i una de les conseqüències d’aquesta
calma. Quan el sol es va colgant, sembla que un tel de gasa, lleu,
s’estengui sobre els turons de les Gavarres. Com si un paper molt fi i
transparent emboliqués el bosc, per abrigar-lo de la nit i preservar-lo per
l’endemà. Veig al lluny els masos de Palol i de Quart construïts a mig
caire, en algun replà dels turons. Ca l’Endal, el Castell i l’església de
Palol, amb el campanar, Can Rovira, la Rectoria, Can Marcó, Can Serra, que
és al peu mateix dels turons; Can Pericot, Can Llagosta, Can Rossa, Can
Mingo, Ca l’Angeleta, l’església i el campanar de Quart. Penso en la gent
d’aquests masos, en les històries que en recordo, de fa quatre dies o de fa
trenta o quaranta anys. Els que encara hi viuen –pocs– i els que ja no hi
són, però hi van ser. Històries de treball, la vida a la menuda, maldiences
i rancúnies, però també gestos generosos, cordials, de bon veïnatge. Tot
allò de què som capaços, l’egoisme i la covardia, la bondat i el
desinterès. Anècdotes còmiques o picants o tràgiques o absurdes. El que
me’n van explicar –l’avi més que ningú– i el que jo n’he tingut ocasió de
viure. Aquest anar passant, quotidià i constant de la vida, la
inestabilitat, el canvi continu, la precarietat de tot. Els que van néixer
en aquestes cases, en què es vivia sense comoditats i no era fàcil
prosperar, i se’n van anar a perseguir il·lusions i a cercar d’altres menes
de vida. Els que van restar-hi, abocats a conrear la terra, a l’esforç de
llevar-ne les anyades, amb constància, amb tenacitat, i que els deixava, a
còpia de temps, aquella ironia refinada que els he conegut, aquell
escepticisme sense esperança, un ressecament del cor, com la terra eixuta
de la tardor d’enguany. Van anar gastant la vida per aquests camps, fins a
la vellesa, fins a la malaltia i la mort. Homes i dones. El treball de les
dones, que era la clau de volta de la vida en aquests masos. Les dones, que
parien els fills i pastaven i cuinaven el pa al forn de cada casa. I tantes
altres feines. Tantes altres... Em vénen al record els noms i les fesomies,
com van anar envellint, com van morir. Moments concrets de cada un. L’home
coix que du l’euga del brocal, estirant el carro; el vol, en la conversa,
d’unes mans deformades pel treball; algú que es lleva la gorra amb un gesti
airós, tan particular que no he vist a ningú més; el somriure d’una dona,
franc i ple d’alegria, que es posa la mà a la butxaca del davantal; el so
d’una veu, apagada ja fa anys i que encara tinc tan viva en la memòria, com
el color d’uns cabells, d’una pell... Tots em fan una companyia molt
immediata, amable i m’ofereixen l’única certesa: el seu camí també és el
meu. Un compromís d’humilitat. La llum del dia es va esvaint i de darrere
els arbres que coronen el turó, pel recte de Can Pericot, comença a apuntar
la lluna. El trànsit de ciclistes i d’atletes ha minvat. Ara només en passa
algun de tant en tant, que s’afanya per arribar a Girona amb les últimes
clarors. Els campanars repiquen l’hora. Són les set del vespre. La lluna,
pàl·lida, rodona, a punt de fer el ple, va remuntant el cel. He de tornar.
M’aixeco i emprenc el camí de casa. A entrada de fosc, veig com s’encén
l’enllumenat públic de Palol. El poble ha crescut tant els últims anys...
Pisos, cases aparellades, carrers sorgits del no-res allà on hi havia camp,
aquella terra roja de Palol, pedregosa, de mal treballar. Ara tot ho ocupa
l’urbanisme trist d’aquesta època. Trist com la claror ataronjada, freda,
dels fanals. Inhòspita. Contrasta amb la foscor dels masos, adormits en el
bosc i en el temps. Dissimulats. Camino a pas tranquil, cap a casa, mentre
la nit ho va cobrint tot, menys el record, que flameja.
Octubre
(2010)
Són els dies més curts de l’any. El sol s’ha post rere els cims del
Montseny i, com que el dia ha estat clar –només amb una mica de boirina i
amb alguns núvols alts, lenticulars, llimats pel vent–, el capvespre és
llarg, d’una lluminositat daurada. Just a sol post, a llevant, dels turons
de les Gavarres comença a emergir una lluna esplèndida, majestuosa, d’un
color de crosta de pa. Lluna plena de novembre. La precedeix una
lluminositat pàl·lida, mentre el cercle, encara incomplet, es retalla rere
el perfil dels arbres de la carena. Uns petits núvols grisos i allargats
passen un moment davant la lluna, que es va enfilant cel amunt. És com si
la mà d’un pintor hi hagués fet córrer un llapis, per insinuar una ombra.
Caminant per la vall de Quart, durant uns minuts es veu, a ponent, el
reflex de la claror càlida, melancòlica, del sol que s’allunya, amb tot el
pòsit del dia, mentre que a llevant va prenent consistència la llum líquida
de la lluna blanca, transparent com una gasa, puixant. Són dues llums molt
diferents de tonalitat; l’una que remunta i l’altra que declina. A poc a
poc, perquè amb el dia clar tot és morós i pausat, s’esvaeix la posta i la
lluna imposa la seva llum, sota un cel blau en què van sorgint els punts
brillants de les estrelles i es van dibuixant les constel·lacions. La lluna
es torna més blanca. Al cap d’una estona ja s’ha alçat en el cel, circular,
poderosa, i expandeix la seva claror sobre el paisatge nocturn, que ha
quedat impregnat de la seva irradiació pàl·lida. Els arbres, les cases i
els objectes projecten unes ombres que evoquen la claror diürna, però ara
és com si contempléssim el món a través d’una pel·lícula velada,
misteriosa. Tota la nit, els éssers i les coses reposaran sota aquest tènue
filtre de llum espectral. L’endemà, en llevar-me, el sol encara no ha
remuntat l’horitzó, però la llum rosada de l’alba ja domina el paisatge,
els camps sobre els quals, a la nit, s’ha posat un tel de gebrada, blanca,
cristal·lina. Primers freds de novembre... Al cel de ponent, la lluna
encara projecta una lleu resplendor, que va minvant. Il·luminada pel sol
que neix, es percep a ull nu el relleu irregular de l’astre, les
fondalades, el dibuix que tant ha fet fantasiejar els humans al llarg dels
segles. Després, a mesura que la claredat solar va augmentant, el perfil es
difumina, el reflex de la llum lunar s’apaga i un tel de boira va cobrint
la lluna, per bé que el dia és nítid. Quan el sol comença a tocar pels
camps i els boscos, la lluna ja és només un cercle blanc que davalla amb
lentitud cap a ponent, sobre l’església de Palau-sacosta. Entrat el matí,
es colga i desapareix. El sol torna a dominar, intens i radiant, i fon la
gebrada. És la roda del temps.
Octubre
(2010)
Som al primer terç de maig, quan la primavera ja madura. Aquest any (2007)
ha estat plujosa, i la vegetació creix amb exuberància i ufana a cada pam
de terra. Tot busca un racó de sòl per arrelar, de vegades en els indrets
més inversemblants. Varietat de tanys, de fulles, de tons de verdor, de
flors. Aquesta misteriosa, inconscient voluntat de viure, renovada cada
primavera, d’existir encara que sigui fugaçment, d’arrelar, de fruitar i
després desaparèixer... Passat migdia, el sol és potent, però la insolació
ve temperada per un aire refrescant, agradable, de sud-est, un vent de
xaloc que crida l’atenció perquè en aquestes terres no en solem tenir
gaire, i encara menys amb la intensitat que bufa avui. Aquí, si fa xaloc,
és lleu, xaloquet. Avui, en canvi, té consistència i continuïtat. És un
vent que passa, ferm com un corrent, que deixa al cel blau un tel de
calitja, com la majoria de vents del sud, i que tempera la irradiació del
sol. Olorós, s’hi sent un punt d’humitat marina i, ben barrejades, tot de
flaires florals de la primavera. En aquest indret on visc, Quart, al sud de
Girona, el xaloc no és freqüent, tal vegada, perquè la serralada de les
Gavarres, que s’estén a l’est, fa de barrera i l’atura o el desvia, com
passa també amb el llevant. Aquí prevalen tres menes de vents: el gregal,
el garbí i el ponent, segons l’estació de l’any. Del gregal en solem dir
tramuntana per enllestir, perquè aquest mot té més anomenada i prestigi.
Tothom sap què és la tramuntana, però en realitat el vent del nord que bufa
a ple pulmó durant un parell de dies, almenys tres o quatre cops l’any, és
pròpiament gregal. És clar que no en faríem pas dogma, perquè la primera
cosa que s’ha de tenir present en matèria de vents és que governa la
variabilitat. Els vents a camp obert no són pas com un ventilador fix, que
impulsa l’aire sempre en la mateixa direcció. Van canviant d’orientació i
com que tramuntana i gregal són veïns, l’un del nord i l’altre del
nord-est, és fàcil que es barregin. Amb tot, la tramuntana que tenim és
molt agregalada i sovint bufa clarament del nord-est; és a dir, de gregal.
Aquest nom, però, aquí no ha fet fortuna i ningú no parla de gregal, sinó
de tramuntana, per qualificar tota mena de vent del nord. Alguns que filen
més prim utilitzen una bella expressió: en diuen tramuntana de Roses, és a
dir, la tramuntana que entra pel golf, tramuntana de l’est. En definitiva,
gregal, i tornaríem allà mateix. Igual com hi ha la tramuntana de Roses,
també tenim la tramuntana del Canigó, que en aquest cas seria el mestral.
Aquí no és freqüent, però és temible perquè, tot i que no és tan forta com
la tramuntana de Roses, és molt freda. Si bufa al novembre, escurça la
tardor i du de sobre el fred de l’hivern; si bufa al març, fa avinent que
la gebror hivernal encara no s’ha esvaït. La tramuntana del Canigó és un
aire glaçat, fi, més insistent que impetuós, que impregna el cos i
l’ambient, per abrigats que aneu. Per sort no l’hem de suportar gaire
sovint. En canvi, de gregalades sí que en tenim unes quantes cada any. A la
tardor, entre octubre i novembre, i a la fi de l’hivern, entre febrer i
març, són segures. El desembre també en fa alguna, però la més traïdora de
totes és la que sol arribar a la primera quinzena de juny. És habitual,
però sempre ve de nou. S’està acabant la primavera, de la flor s’ha passat
al gra, ha fet ja alguna calorada, i de sobre es gira un cap de tramuntana
que algun any és dels forts. Hi insistim: tot això passa sovint i en tenim
memòria, però sempre ens sorprèn. No ens esperem, en aquelles alçades de
l’any, tanta embranzida. La tramuntanada del juny és la més temible per als
sembrats, que alguns anys ja són a punt de sega, i tampoc no fa cap bé als
horts, on aquest temps hi ha de tot. Aquesta tramuntanada ens agafa
confiats, ens desorienta i la rebem a disgust. Les altres... Depèn de
l’humor de cadascú, del que li inspiri aquest vent –hi ha gent a qui agrada
la tramuntana, mentre que d’altres la detesten– i de la intensitat i la
durada del fenomen. Un dia de tramuntana tothom el suporta, però la
tramuntana poques vegades dura només un dia. Fa la seva corba, té la
pujada, el pic i la davallada. Això aquí poden ser tres dies. A l’Empordà
dura més. De vegades amaina a la nit i revifa en alçar-se el sol, però si
el temporal és sever, dura la nit i tot. Tres dies de tramuntana fan de mal
suportar. La tramuntana clivella la pell, perquè un vent sec, i provoca
excitació, nerviosisme, insomni. Desvetlla i fa anar llatí. Els cels d’un
blau més intens, fort i punyent, sense ni un núvol, són els cels de
tramuntana. Les nits més nítidament estelades, amb els punts refulgents
dels cossos celestes i amb la geometria de les constel·lacions, són les
nits de tramuntana. Quan ha passat, quan s’acaba el ressò dels bufaruts a
les xemeneies, pels camps i pels camins en resten els efectes, però tot
sembla que s’abandoni, desordenat, retut, las, en estat de repòs, després
de la gran sacsejada. El vent de garbí travessa la vall de Quart en
diverses èpoques de l’any i amb intensitat variable. Podríem dir que és el
vent titular d’aquest paratge. Molts dies, aquell ventet lleu que a penes
es nota, en el qual no parem esment, distrets com estem en tantes altres
coses, és garbí o migjorn. Si creix gaire, el garbí sol anunciar un canvi
de temps, pluja de llevant. Ho coneixem i ho observem, però no és norma que
el garbí s’arbori amb desmesura. En aquest territori, el garbí, sempre un
punt humit és el compàs sostingut, constant, de la vida quotidiana. Tira
els matins i les tardes. Cap al vespre amaina i es dilueix en la quietud de
la nit. Aquest garbí amable i discret bufa sobretot a la primavera i a la
tardor. A l’estiu, però, s’enforteix, pren virior i pot arribar a ser una
ventada apreciable, per bé que generalment benigna, que no causa
desperfectes. Comença pels volts de migdia i dura fins a entrada de fosc.
D’aquesta varietat estiuenca del garbí en diem vent de marinada i, tal com
comentàvem en relació amb el gregal i la tramuntana, també va oscil·lant
entre migjorn i garbí, i fins i tot en alguns moments decanta a xaloc. La
marinada és un vent esplèndid, un regal de la naturalesa. En els dies
caniculars de juliol i agost, aquest vent refresca, humiteja allò que el
sol s’entesta a eixarreir i fa més suportables les hores d’insolació
despietada. El principal inconvenient meteorològic d’aquest territori
–variat de temperatures i fenòmens, agradable i de bon viure– és la calor
de l’estiu, que alguns anys és francament excessiva. Entre Sant Joan i la
Mare de Déu d’Agost de vegades fa una calor inclement i ofegadora. És una
sort en aquest temps gaudir del contrapès de la marinada. Aquest vent és
com un riu de frescor, que ve del sud i passa fent onades. Una tarda
d’estiu, a l’ombra d’un auró, d’una morera o d’un lledoner, llegint un bon
llibre mentre corre la marinada, és una forma precisa del goig de viure.
Després, cap al tard, es pot aprofitar que el vent encara no s’ha enretirat
per treballar una estona l’hort. La marinada és un vent estimat, favorable,
que fa bo de respirar. Du les olors de l’estiu, dels sembrats a punt de
sega, de les fruites madures, com els préssecs, del bosc cremat en algun
foc. Mor amb el dia que tant ens ha ajudat a passar. L’endemà torna i no
ens cansaríem mai de tenir-lo. El vent de ponent que coneixem és més
imprevisible i erràtic que el garbí. Aquí és un vent equinoccial, de
primavera i de tardor. A la primavera és el vent més curiós de tots, perquè
canvia constantment d’intensitat i de direcció. És un vent nerviós, que tan
aviat ve pròpiament de ponent com mestraleja o garbineja. Gira, ara empeny
d’aquí, ara d’allà. Aquesta variabilitat també afecta la força. Va a
bufaruts, sembla que pari, reprèn, ho sacseja tot, torna a minvar. I així
va fent... D’aquest vent tan voluble, en diem vent de quaresma perquè sol
coincidir amb aquesta època del calendari catòlic. A la tardor, alguns
dies, també sol bufar el ponent, però aleshores és més sostingut i
constant. El ponent és un vent eixut, que no resseca tant com la tramuntana
ni esbandeix el cel de núvols, al contrari, algunes de les millors postes
de sol de l’any tenen a veure amb aquest vent. Cels de tardor, amb núvols
alts, il·luminats per la llum daurada o rogenca de la posta, amb vent de
ponent. Magnífics arrebols. Tot i afavorir aquestes possibilitats
estètiques, el ponent no és pas un vent gaire apreciat. Es considera un
ventot empipador i té, certament, una posició menor, rere el garbí i la
tramuntana, que són els vents majors en aquest rodal, els que coneixem més
bé, que gaudim o patim. O totes dues coses, segons…
Octubre
(2010)
