En el llibre L’arquitectura catalana, d’Alexandre Cirici Pellicer, hi llegeixo: «A partir dels anys 30 es produeix l’acostament de l’arquitectura mundial a allò que era el concepte ancestral de l’arquitectura catalana: la simplicitat geomètrica sense ornaments, la voluntat de condicionar els exteriors als interiors, el detall de preferir l’horitzontal al vertical». En llegir aquestes condicions, tan clares i concretes, em sembla que Cirici parli de la casa on visc, on he viscut gran part de la vida i on, com qui diu, hi vaig néixer, encara que l’infantament, en sentit estricte, va ser a Girona. La casa és, en efecte, un empelt entre racionalisme i casa tradicional catalana, plantejat per un arquitecte que es deia Josep Esteve Corredor i que va treballar a Girona a les dècades centrals del segle XX. Abans de la guerra va practicar una arquitectura més refistolada, filla del modernisme i del noucentisme. Al carrer del Carme, de Girona, a la cantonada amb el de Vista Alegre, hi ha la casa Valls, que Esteve va construir el 1929 seguint aquesta línia i que és una casa burgesa, majestuosa i esplèndida, fins i tot amb una mica de nata muntada, a la manera vienesa. A la postguerra, es va acabar la broma i Esteve va tendir més a l’austeritat i a la simplicitat racionalistes. La nostra casa va ser construïda el 1954, en una petita finca d’una hectàrea, situada a Quart, entre la carretera que va de Girona a Sant Feliu de Guíxols i la riera Celrè, que davalla de les Gavarres i desemboca a l’Onyar. El meu avi va comprar la peça el 1935 a una germana del compositor Montsalvatge, que estava casada amb un terratinent de Quart. Eren terres de conreu i l’avi de seguida hi va fer obrir un pou. El pouater que el va construir, tot just d’acabar-lo va marxar a la guerra, on va morir. De l’aigua d’aquest pou, ens n’hem abastit sempre, per al consum domèstic i per al reg, i encara ho fem. És una aigua bona de gust, d’un sabor un punt terrós i ferruginós. A l’estiu, ben fresca, és un goig. A tocar la carretera hi havia un bosquet on de vegades s’aturaven a passar-hi la nit les caravanes de gitanos que en aquell temps circulaven amb carros i animals. Quan els meus pares van projectar casar-se, el bosquet fou tallat i s’hi construí la casa, que reuneix aquells criteris que esmenta Cirici. Primer, simplicitat geomètrica. És una casa de línies rectes, elementals, similar a les cases que dibuixen els nens quan els demanes que dibuixin una casa. Teulat a dos vessants, fàbrica rectangular de divuit metres de llargada per deu d’amplada, amb pocs ornaments i molt austers, les petites arcuacions de la sota coberta i no gaire res més. Quan van edificar la casa, per coronar el teulat hi van posar un penell amb una creu, però amb els anys i les pluges es va rovellar, va quedar enferritjat i el vam haver de treure. Voluntat de condicionar els exteriors als interiors. Certament, la simetria que ofereix la cara sud de la casa no té correspondència en la cara nord i això és a causa de la distribució interna. És a dir, l’arquitecte va preferir sacrificar la simetria de la part forana a la lògica interior de la casa, que va prevaler. És una decisió que mereix elogi, sobretot quan heu vist i heu estat en cases que són un exemple de tot el contrari, en què la comoditat de la vida quotidiana s’ha sacrificat a la imatge estètica exterior. En aquests casos, el dilema s’ha resolt de la pitjor manera possible. A casa nostra, la preferència de l’horitzontal sobre el vertical és clara i, tal com va quedar l’obra a la fi, encara ho és més, massa i tot. L’arquitecte volia elevar la planta vint centímetres més per afavorir la perspectiva del conjunt i així ho va dibuixar en el projecte. Però, per la raó que fos, no es va fer i per això des d’alguns punts la perspectiva en pateix, vola poc, queda massa aterrada, aspecte que encara accentua la preeminència de l’horitzontalitat. A casa hi ha unes golfes, que ocupen tota la planta i que ens han permès guardar tot allò que no volíem llençar. Aquesta possibilitat de vegades ens ha encomanat un afany de preservació excessiu, força més enllà del raonable. Les golfes han servit de magatzem d’andròmines i alhora de rebost per conservar, sota una forma o una altra, els fruits de l’hort que cultivem i que és a tocar l’habitatge. Per aquesta finalitat es van construir, en principi, les golfes. Aquesta és, doncs, una casa peculiar en la qual hem viscut prou bé. Doris Lessing, premi Nobel de Literatura del 2007, afirma: «El lloc de l’escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres». És una afirmació gairebé exacta, sobretot a partir de la maduresa. Abans potser cal córrer una mica de món, si ve de gust. Després, el tragí cansa i la gent també i s’imposa el que propugna l’escriptora britànica, i encara més en aquesta època, en què no cal anar a cercar el món sinó que el món ve a casa, a través de la ràdio, de la televisió, del telèfon, d’internet, sense haver-lo convocat i, de vegades, amb tanta insistència que s’hi ha de posar mesura i fins i tot desconnectar. No volem fer una apologia de la torre de vori. Tampoc no és això, suposem, el que suggereix Doris Lessing. És bo que l’escriptor estigui atent al que passa a la societat, prengui compromisos i es pronunciï. Però necessita un espai propi per al treball, per a la reflexió, per a la lectura. Una gran part del que he escrit ha sigut en aquesta casa, a banda del que vaig esgarrapar a les redaccions dels diaris, que Déu n’hi do, i d’algun cas particular, com la novel·la El camp de l’Ombra, la majoria de pàgines de la qual vaig redactar en un apartament de Barcelona. Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, algun d’ells amb una història pròpia, íntima. Els llibres, que són l’altra cara, infinita, del mirall de l’escriptura. Modesta felicitat, senzillesa epicúria. Octubre (2010)
Quarts de dotze d’una nit d’agost. Havent sopat prenc la fresca a la
terrassa de casa. La lluna té aquell to sanguinolent que estimà Ovidi. De
sobte sento un soroll ample, breu i somort. Una pruna madura del pruner que
és a tocar ha caigut. S’ha acomplert un altre cicle de vida. Allò que fou
flor en la frèvola ingenuïtat primaveral, allò que havia esdevingut a
l’estiu una massa carnosa, forta i aspra com el múscul adolescent, aquell
fruit dolç, aquós i flonjo de juliol acaba de morir. Ara es consumirà i es
podrirà i a l’hivern ja serà terra de la terra. Viure és caminar lentament
cap a la destrucció.
Paisatge amb flames
(1990)
A la primavera d’aquest any 1994 ha plogut poc i el sol ha picat fort des
de mitjan maig. Per això els sembrats s’han assecat molt de pressa i a
penes en tres setmanes han passat d’aquella verdor intensa i jove que
tenien a la grogor somorta de la plenitud granada. Han arribat a la
maduresa una mica aviat, aquests sembrats, però no hi fa res. La pluja,
escassa però oportuna; el bon temps, sense glaçades fora d’època; i el sol
a dolls han conreat una bona anyada que, just amb quatre dies més, estarà a
punt per a la recollida. Ara cada dia contemplo, fins i tot sense voler,
aquest camp de civada que hi ha a tocar de casa. Fa goig. Les pluges només
n’han tombat unes quantes clapes i és una civada espessa, plena, daurada,
que omplirà els graners. Viu els seus darrers moments i aquesta agonia no
és gens dramàtica, però és fràgil. Preguem que no caigui cap pedregada ni
gaire aigua –que, d’altra banda, tan convenient seria per als horts–, que
el vent de garbí, que en aquest temps de vegades es desferma i posa un so
delicat, com una vibració de cadenetes, als sembrats, no l’espolsi gaire i
que el sol que ara governa de ple sobre aquestes terres l’acabi
d’eixarreir. Així, aquest any, abans de Sant Joan ja serà al punt. El gra a
la sitja, i al camp el rostoll.
L’Enigma
(1999)
Migdia de novembre. Diumenge. Fa un dia clar, de cel blau, només amb un
punt de boirina. El sol llueix amb aquella intensitat lluminosa, radiant
que té en els bons dies d’hivern o en els de tardor madura, com avui. De
bon matí hi havia una glaçada intensa. La blancor del gebre cobria els
camps, que semblaven nevats. S’ha fos i n’ha sorgit l’herba verda i
arranada, que sobreviu al fred, i la terra fosca, tendra, amarada d’aigua.
Tinc la persiana enlaire perquè entri l’escalfor del sol; els cortinatges
transparents, mig oberts. Escolto a la ràdio un concert de l’OBC, en
directe, des de l’Auditori de Barcelona. L’orquestra interpreta La Creació, de Haydn, sota la batuta d’un director britànic. Art
sublim, sobretot el cant de la soprano i del baríton, veus excel·lents,
d’una gran musicalitat, que sembla que nedin, amb un moviment harmònic i
elegant, sobre el so de l’orquestra. Tinc el volum força alt i la música
omple tota l’estança, com si no hi hagués res més, ni mobles ni llibres.
Estic dret a tocar la finestra, rere els vidres. De sobte, sobre l’ampit
s’atura un pit-roig. Com que estic completament immòbil, no s’espanta ni
fuig, tot i que em mira amb el seu ull lateral, un punt minúscul d’una
negror intensa i brillant, mineral. Té aquell nerviosisme, aquell neguit
que demostren tots aquests ocells petits, pardals, pinsans, cueretes,
verdums. No s’està quiet ni un moment. Mira a una banda, a l’altra, amunt i
avall. Sembla que vol aixecar el vol. Em torna a mirar, però no es mou de
la finestra. Veig el seu coll i el seu pit d’un bell color ataronjat; la
disposició punxeguda de les plomes de la cua i de les ales, marronoses, com
les dels pardals. De tant en tant es gira a mirar-me, amb el seu ull negre
com un cap d’agulla. Conec aquest pit-roig des d’ahir. A migdia també, quan
jo segava l’herba prop de la finestra, aquest pit-roig i un altre, una
parella, rondaven per allà on havien segat, tot picotejant la petita fauna
terrestre que la meva feina deixava al descobert. No eren gens esquerps. Se
m’acostaven força i anaven bequejant a terra, amb avidesa i insistència. En
aquest temps, aquests ocells solen estar de pas. Venen de l’Europa central
i van cap al sud, buscant climes més temperats i suaus. Vaig pensar que no
devien estar gaire avesats a la proximitat humana i per això se’n refiaven
i no fugien. No ens temen perquè no ens coneixen. O tot el contrari, qui
sap... Tal vegada habitaven en alguna ciutat i estaven acostumats a sentir
soroll i a conviure amb la indiferència dels humans. He estat una estona
contemplant el pit-roig de ben a prop, mentre anava sentint els moviments
de La Creació, en aquest matí assolellat de tardor. És un oratori
esplèndid, un himne exultant. Haydn es va amarar d’El paradís perdut, de Milton, i del llibre del Gènesi i va
il·lustrar l’obra divina de la creació del món amb una música inspirada,
tan lluminosa com el dia d’avui, que un creient diria que fou dictada per
Déu mateix. Des de la separació de la llum i la tenebra fins a la plaent
existència d’Adam i Eva al paradís, abans del pecat, un meravellós duet
d’amor a la fi de l’obra. Ara podria assajar diverses figures
intel·lectuals o fins i tot religioses. Mirar de relligar-ho tot, La Creació i aquest pit-roig, establir connexions i
correspondències, imaginar paral·lelismes, dibuixar línies que convergissin
en una conclusió més o menys rodona, encara que fos en els dominis de
l’agnosticisme o de la teoria de l’evolució. En un altre temps potser ho
hauria fet. Ara no ho faré. No m’hi veig amb cor ni penso que sigui oportú
ni que reveli res ni que serveixi de gran cosa, tret de satisfer la
vanitat, bastant inútil, de les complaences intel·lectuals. Res de
relacions forçades ni d’equilibris per a la platea. Només això: el matí era
esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio
i contemplava, a l’ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple
d’energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la
vida.
Octubre
(2010)
Emili Manzano, a Pinyols d’aubercoc, escriu: «Treballar la terra
és conversar amb els morts, com llegir els clàssics». A la frase
coincideixen exactitud i senzillesa. Jo també he tingut força vegades
aquesta conversa. La tinc molts dies que treballo una bona estona a l’hort.
Aleshores, penso en els avantpassats que van llaurar aquesta mateixa terra,
que van adobar-la, regar-la, collir-ne els fruits, com ara faig jo. Un dia,
ja fa temps, vaig adonar-me d’aquesta insistència en el record. Per tant,
ja n’era conscient quan vaig trobar la mateixa idea expressada en el llibre
de Manzano. Devia ser per un motiu d’identificació que la frase em va
atreure i vaig subratllar-la de seguida. Per què conversem amb els morts
quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria,
de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i
ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La
terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l’esforç de les
generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona,
mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a
través d’uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit. Sovint, a
més, treballo la terra amb les mateixes eines que van ser a les mans del
pare, de l’avi. El tràmec que prefereixo té el mànec corcat. Algun cop es
desmanega i he de tornar a compondre’l. L’eina és gastada per l’ús,
aprimada, però encara va bé i és molt útil. Recordo aquest tràmec en mans
de l’avi. És com si el veiés ara, encorbat, cavant, amb la camisa blava de
treball, la boina, el cigarret de picadura enganxat al llavi. En tinc un
altre, de tràmec, més gros i més nou, amb el qual el pare obria les rases a
l’estiu, per regar. El faig servir per a aquesta mateixa feina. Igual com
el cavic per plantar llavors. També el recordo a les seves mans, i és una
de les eines que més utilitzo. O les arpelles, que jo no manejo gaire, però
que veig en mans del pare o de l’avi. O la llinyola, amb què traço i mesuro
aquella geometria de l’hort que, amb el pas de l’any, es va fent i desfent.
O la força. O el mall. Com podria no pensar en els morts si treballo la
mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines? En un racó
del garatge, tinc la serra de dues mans. Amb el pare, ell a un cap jo a
l’altre, hi serràvem els socs de suro que fer llenya per a la llar, a
l’hivern. També hi tinc la maça i els tascons amb què tot seguit els
estellàvem. Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues
persones per utilitzar-la, una mà necessita que n’hi hagi una altra a
l’altre cap. Quan no hi és, quan no hi ha ningú, l’eina es torna absurda, i
el buit, clamorós, impossible d’ignorar. Com podríem aleshores no evocar
els morts? D’ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta
existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les
mans a la terra.
Octubre
(2010)
Darreries de març. Primavera i pluja. Ahir va ploure i aquest matí, un parell d’hores després de l’alba, el sol desprèn una lluminositat viva, clara, i una irradiació intensa, forta, com si volgués eixugar de pressa tot el que la pluja va amarar. Però hi ha molta humitat, la terra és flonja i en els replecs de les fulles encara hi ha gotes d’aigua que no s’han evaporat i brillen. Aquesta banda de la quintana és més aviat obaga. El sol hi toca a les primeres hores del matí i a les darreres de la tarda. Al pic del dia, la casa mateixa hi fa ombra. Als ocells, però, els agrada molt. De dins de casa estant, és una font inesgotable d’observacions ornitològiques, sobretot de bon matí i en aquests mesos de primavera i d’estiu. A les primeries d’un dia assolellat, com avui, els ocells estan actius i bellugadissos. Els que canten refilen més que mai. Ara mateix, en aquesta petita peça, convertida en un prat de primavera, perquè he deixat que la vegetació hi creixi, acaba d’aterrar-hi un gaig que fa temps que viu per aquest rodal. Ha passat l’hivern a les alzines properes i això potser li ha salvat la vida, perquè els caçadors, tan a prop de la casa, generalment no gosen tirar, tot i que també n’hi ha que no mirem prim. El gaig és un animal bell i discret, amb un plomatge fantasiós, on predomina un color molt delicat, una mena de gris pàl·lid mesclat d’un marró clar, més afinat al ventre, que es combina amb el blau, amb el blanc i fins i tot amb el negre. Sovint el veig com baixa de les alzines al prat, picoteja i, quan se sent insegur, de seguida torna a enfilar-se cap a les alzines amb un vol elegant i el·líptic. El gaig va passar l’hivern sol, però ara té companyia. N’ha aparegut un altre que el segueix de prop i diríeu que n’imita els moviments. Ignoro quin és el mascle i quina la femella, però té l’aire de ser un festeig. És temps d’aparellar-se, de criar. Aquesta passió de la naturalesa, aferrissada, instintiva, per reproduir-se, per continuar la vida. Aquesta és raó senzilla i última de l’existència: continuar la vida. Naixença, reproducció, mort, sota les formes més diverses... La puput, en canvi, va fent tota sola. Aquesta puput també ha passat l’hivern sencer per aquí i això és més estrany, perquè és un ocell que tendeix a emigrar. Igual que el gaig, aquesta puput l’hem vista tot l’hivern, encara que menys, amb no tanta freqüència. Amb el seu bec llarg, ara que la terra és tendra, fa bona feina i omple el pap de pressa, a bon ritme. La puput és un altre ocell que es fa mirar pel plomatge que té. Hi predomina el color canyella, però a la part posterior del cos i a les ales canvia del tot i presenta unes franges horitzontals blanques i negres. Un contrast esplèndid. A més, sobre el cap hi té un plomall, que segueix la mateixa pauta de colors i que generalment du plegat, però que en segons quins moments desplega. Tot i el bec agressiu, la puput és un ocell gentil, d’una bellesa fràgil, que fa goig de veure. Si fa no fa com les cardines, que són força més minses i que apareixen en petites volades per aquest prat. A les cardines –un altre ocell de plomatge esplèndid i capriciós, groc, negre, amarronat, amb un cercle vermell al voltant dels ulls i del bec–, els interessa sobretot el cor d’unes flors grogues que es fan en aquest prat. S’hi aferren i el picotegen i, un cop enllestit, salten, sense torbar-se, d’una flor a una altra. De vegades, alguna d’elles s’enfila a les alzines i canta amb aquella melodia aguda, clara, magnífica que fa aquest petit fringíl·lid. És tot el contrari del grallar de les garses, tan antipàtic. Deu ser aquest ronc gutural, insistent com un retret, el que ha provocat l’animadversió que suscita la garsa. Això i el fet que, tot i ser molsuda i de bona mida, no sigui de cacera. De vegades els caçadors en maten alguna, però només per folgança i per ràbia. No s’aprofita. La garsa és un ocell en expansió. Cada cop se’n veuen més. Grasses, petulants, també ronden pel prat, sempre vestides amb el seu frac blanc i negre, ben mudades, amb llargues plomes a la cua, a la manera d’un estabilitzador. En canvi, la cuereta, tot i que, com la garsa, llueix una llarga cua i és una espècie que prospera, és més simpàtica, discreta, petita i bellugadissa. No sabem per què, però, de cueretes, un ocell a qui agrada molt peonar, amb un plomatge gris, blanc i negre, també se’n veuen cada cop més. Tots aquests ocells han coincidit avui al prat, tendre i primaveral, enmig del neguit constant dels pardals, abundants i erràtics, que hi voltegen a tota hora. Els observava a tots des de dins de casa, com s’afanyaven a alimentar-se, després de la pluja, sota el sol del matí, que tot ho revifa. No tardaran a afegir-s’hi les merles, amb el seu plomatge fosc i brillant, com vellutat. La vida que reneix, que es manifesta en moviment àgil, en la bellesa d’un plomatge, d’una forma, en la voracitat goluda, en l’atenció constant vers els perills, en la fugida precipitada a la més mínima sospita. Conservar la vida, nodrir-se, continuar-la. Els motius essencials.
Octubre (2010)
