En aquest indret del castell de Palol hi trobeu aquelles coses primàries, essencials, que vol la vida humana, un sostre, una ombra, una mica d’aigua, uns pams de terra per colgar els morts. Hi ha una vella casa medieval, que l’exageració popular i la tradició anomenen castell. Tal vegada ho fou, però el que resta evoca sobretot la discreta vida rural. És un castell amb una era per batre el gra, no pas amb merlets per defensar-se. Hi ha una església de pagès, petita, humil, adequada a la demografia històrica de la rodalia, adossada al castell. A llevant, l’església acull un cementiri exigu, amb alguns nínxols anònims i unes creus de ferro clavades a terra, tortes i rovellades. Hi ha una gran alzina, un surolí, amb una brancada esponerosa, que fa una bona ombra, i a prop té una bassa per abeurar el bestiar. El necessari per a la vida, per al treball i el repòs, per a l’oblit de la mort.
Palol d’Onyar és un veïnat de Quart que va començar a prendre forma urbana als anys 60 del segle XX. Però el nom de l’indret, que al llarg de centúries va designar només un territori de masos dispersos, ve d’antic i es relaciona amb la família que va posseir el castell, els Palol. Tot, el lloc i la gent, és documentat ja al segle XIII, sota els estrictes vincles i drets feudals, tan reglamentats. Després, per aquestes terres entre els turons i la plana, que davallen de la frondositat del bosc eixut de les Gavarres cap al bosc de ribera de l’Onyar, el temps hi ha anat deixant vestigis. Allà on es poden resseguir més bé és a l’església de Sant Sadurní. Al costat d’una porta del temple, oberta a principis del XVI, orientada a migdia, hi ha unes figures de pedra nummulítica, erosionades per segles de pluja i d’intempèrie, rostres de pedra que han perdut la fesomia, com les calaveres humanes que reposen no gaire lluny. El campanar, excel·lent, perquè és apropiat a l’indret, de bona mesura i sense pretensions, és de 1627. A l’interior de l’església hi ha la capella del Roser, construïda a finals d’aquell mateix segle per satisfer la religiositat popular i la pietat abrandada que es va escampar pels països catòlics al temps del Barroc, obeint les consignes de Trento.
A les parets laterals de la capella, a principis del segle XVIII, hi van ser col·locats uns plafons de rajola que són una bella mostra de l’art popular de l’època. Retraten miracles, endimoniats que expulsen animals horribles per la boca, els soldats francesos del duc de Noailles que van assetjar Girona entre el 1710 i el 1711, cometent malvestats; els pagesos de Palol, pregant per haver estat deslliurats d’una pedregada, de genolls, rera el senyor del castell, vestit amb casaca setcentista. Un món en què la religió engloba tota la vida i la impregna, en què justifica el més material i el més inefable, en què reclama obediència i fe.
Ara el castell té una presència vulgar. Una porta de pedra, dovellada, que tanca un pati, uns murs vells, escrostonats, en què la pedra foguera despunta rera el remolinat que va caient. El castell, modificat tot sovint al llarg dels segles segons les conveniències utilitàries de cada moment, obrint o tapiant finestres, va acabar sent una masia confusa, una masia que no ho semblava gaire. Moltes mans l’han modelat i li han acabat donant una configuració ambigua, híbrida, més atenta a les necessitats de l’ús que complaent a l’estètica i a la bella arquitectura. Ara, tancat, el castell ha seguit la sort de tantes pairalies i masoveries que no han trobat més mans per continuar el rem.
L’era del castell, enrajolada, delimitada per un muret de pedra, va ser durant segles –i encara ho és– el punt de trobada dels veïns a les festes, allà on les cobles toquen dues sardanes després de l’ofici de festa major i abans del dinar. És en aquests dies, o en celebracions com el Ram o en les primeres comunions del mes de maig, que reneix en aquest indret un aire de la vida comuna que en altre temps s’hi havia tingut amb més concurrència i assiduïtat.
A mig caire entre el turó i el pla, a prop de Palol i no gaire lluny de
Quart ni de Girona, amb bon camí per arribar-hi, prou aïllat i prou proper,
el castell espera que algú sàpiga donar-li alguna de les utilitats que pot
tenir en l’actual disposició de les coses. Fou casa noble, fou masia, però
el feudalisme fa segles que es va extingir i la pagesia, en les formes que
va tenir fins fa pocs anys, també. Mentrestant, els serveis religiosos de
l’església mantenen viva la flameta de convocar la presència humana. Amb
una religiositat, això sí, molt diferent d’aquella massiva i abrandada que
es relata als murs de la capella del Roser. També els dimonis han buscat
indrets més bulliciosos per seguir confonent els humans.
Revista Gavarres (2002)
Vaig a passeig, una tarda de primers de juny, Gavarres enllà. L’esforç de
pujar i baixar turons, de resseguir senderols per la intricada carena. Fa
calor a bosc, i no passa ni un alè d’aire. El groc esclatant de la ginesta
i l’olor de romaní entre suros i alzines. Pesadesa recalcada pel cant
insistent de les cigales. Les sargantanes que prenen el sol fugen quan m’hi
acosto i algun tudó encodormit dalt la branca aixeca el vol. Després d’una
estona de caminar em començo a sentir cansat de tant de bosc, de tanta
persistent i monòtona vegetació exempta d’horitzons. La qualitat lírica del
bosc és limitada per la reiteració i només es desvetlla de tant en tant amb
el descobriment d’una esponerosa mata de xuclamel o d’un cirerer d’arboç
que ofereix els seus fruits humils, aspres i deliciosos. Emperò heus ací
que després d’unes estones de trescar, en una recolzada del camí, faig un
descobriment insòlit: allà, envoltada de bosc pels quatre cantons, hi ha
una vinya. És com un miratge: ben treballada, verda, poderosa, comencen a
apuntar-se els futurs botims. La vinya és petita, no deu fer més enllà de
mitja vessana, però és una meravella de força, de vitalitat i d’ordre, ben
arrenglerada i puixant. De qui deu ser aquesta vinya, cavil·lo, intrigat
per la personalitat d’aquell home que deu tenir un caràcter minuciós i
l’estrany caprici de cultivar una vinya recòndita, perduda entre la
frondositat boscana. Envoltada, tret del camí que hi mena, per la vegetació
agresta d’un bosc descurat, la vinya és l’equilibri i la simetria, la
botànica ordenada enmig de l’arbitrarietat feréstega, la mà de la
intel·ligència humana que resplendeix entre el desori de la naturalesa.
M’assec al peu del camí a reposar una estona i penso que la bellesa que pot
crear l’home sobre un paisatge supera de vegades la d’aquesta inconscient
acumulació, regida només per la llei de la supervivència i per la roda de
la vida i de la mort, que és la naturalesa verge. La mà de l’home, si és
assenyada, afina un paisatge i, sovint, la natura reclama –encara que no
pas sempre i el Cap de Creus en seria exemple– aquesta intervenció humana.
Els romàntics tenien una mica de raó, però no tanta, em dic dintre meu,
satisfet que les coses siguin d’aquesta manera.
Paisatge amb flames
(1990)
Capvespre d’octubre. El sol ja s’ha colgat, però la posta és llarga,
daurada, mandrosa. Dues fogueres cremen a la vall. De cada una se n’alça un
torterol de fum blanquinós, que s’enlaira cap al cel i que un vent de sud,
molt lleu, acaba espargint a mig aire. El foc és com un cos grogós,
aterrat, del qual emana la fumera. El pagès crema l’herba seca dels marges,
canyes, restes de la vegetació que va fer l’esplet a l’estiu i que ja ha
complert el cicle de l’any. Un signe de la tardor. La mà humana que
acompanya el ritme de la naturalesa, que hi contribueix i que la completa.
És el temps de l’extinció. Els fruits van ser collits, allò que va néixer
per viure només un estiu esdevé cendra, mentre que la vida restant es
recull, cau en letargia, hiverna, espera la nova saba, el lluc que
reprendrà quan la terra, que ara ja es va refredant, es torni a escalfar,
d’aquí a cinc o sis mesos. Les fogueres impregnen l’ambient d’una olor de
fum, que és una de les flaires de la tardor. És una fortor humida, densa,
que no ofèn, sinó que sembla una emanació de la terra mateixa, estovada i
enfosquida per les pluges. Com més s’apropa la nit i s’esvaeix la llum del
dia, més intensa sembla que es torni la claror bellugadissa de les
fogueres. Quan s’imposa de ple la fosca, ja només resta la lluïssor rogenca
de les brases, que el rellent, a mesura que la nit avanci, anirà amarant i
extingint.
Octubre
(2010)
