Com la resta d’esglésies del municipi, l’origen de la parròquia de Santa Margarida és romànic, dels segles X- XI [...] Per bé que el campanar és l’element dominant en la perspectiva que ofereix l’església, tant de lluny com de prop i des de la majoria d’angles, qui arriba a la petita esplanada de davant de l’església, passant cal Rei, ja sigui pujant des del nucli principal del poble o venint pel camí de cal Ros i can Salvi, el que es veu primer és, sobretot, una església de caire neoclàssic, senzilla, sense pretensions. [...]
[...] l’estil primitiu i la reforma posterior estan fins i tot clarament
separats. La torre del campanar, sobretot en el seu estat actual, posa ben
bé a la vista el seu origen romànic. La façana, amb la seva petita
escalinata, i la composició de la portalada, amb les dues columnes laterals
i la màndorla superior amb la imatge de la Verge, tot coronat per un
rosetó, és pròpiament neoclàssica, humil també, com corresponia a una
parròquia rural i de pocs feligresos, com era Quart.
Quart. Natura, història i artesania
(1998)
Ahir va morir la Maria Xica i avui, aquesta tarda, l’enterrem. És una tarda
de finals de maig, plenitud de la primavera. A aquesta hora –a tocar les
cinc– fa calor. Un ventet tebi, de migjorn, alleugera la inclemència del
sol. Els sembrats estan a punt de madurar, els marges són plens de
roselles, per les vores dels camins se sent l’olor de la farigola. Pugem,
amb la meva mare, a l’església de Quart. Les portes estan esbatanades, i
als bancs comença d’haver-hi gent. Ella s’asseu a un banc de la filera
esquerra i jo a un de la dreta; encara es conserva aquest costum als
pobles. Mentre esperem que arribi el cos de la difunta i comenci la missa,
penso en la Maria Xica. Era una dona petita, rabassuda, no pas massa
afectuosa, més aviat tímida, callada; una dona de pagès, de casa de poc
rem, de sopes magres. Quan jo era petit recordo que sempre que ens trobava
deia, a la meva mare, al meu avi, a qui m’acompanyés: - Reconxo, aquest
noi! Com creix! Serà com un sant Pau! Ara, vostès tots ho són, d’alts -
afegia amb una veu d’un timbre fosc, més aviat baronívola. I, efectivament,
jo em vaig anar fent alt i ella anà tornant-se encara més petita, amb les
cames com un ham, geperuda. Als últims anys no em coneixia. La veia fer
menjar per als conills, arraulida, amb un mocador al cap, o passar amb un
caminar lent, fatigat, minúscul per la carretera. Si la saludava, se’m
quedava mirant, estranyada. De gran vaig saber que, al seu home, abans que
jo nasqués, l’havia atropellat un cotxe davant mateix de casa seva, i el
matà a l’acte. Un fill seu es va casar, i va marxar a Barcelona, l’altre,
en Josep, es quedà solter i ha viscut amb ella i li ha fet companyia tots
aquests anys. Ja ha arribat el cotxe de la funerària i carreguen el bagul
al carretó, que avança pel passadís central de l’església amb un sotragueig
estrepitós, sobre els rajols escantonats. Tothom està dempeus i el capellà
surt de la sagristia revestit per celebrar la missa. L’acompanya un escolà
que sembla una mica afectat per la presència del fèretre. El capellà, prim
i carallarg, greu i filamentós, no s’entreté pels girells. Ha començat la
missa i va recitant oracions i satisfent la cerimònia a bon ritme. Quan
arriba el sermó ens parla, seriós però familiar, de la necessària
acceptació de la mort, del fet estrictament natural que representa, de com
la consideraven els antics. Mentre va parlant penso en com deu haver
afectat la seva vida aquest tracte constant amb la dama, els centenars
d’extremuncions que deu haver impartit als seus seixanta i tants anys, els
innombrables sermons funeraris en dies hivernals de pluja o en dies
radiants de primavera, com avui mateix. Esmenta Plató i acaba insistint en
la idea de l’absoluta naturalitat de l’acte de la mort, de la seva
presència en l’ordre físic de les coses. Ha estat un sermó cristià ben
arrelat, com cal, en l’antiga saviesa pagana. L’auditori ha acollit
l’homilia suant i a cops de ventall. La major part del dol són pagesos,
caravermells i clenxinats. A alguns, el forçat compungiment no els pot fer
dissimular l’expressió murriesca. Segurament estan pensant en els quartos
que trauran de la venda d’un vedell o en la userda, que ja va pel segon
tall. Entre les dones sembla que hi ha més recolliment, més aflicció, més
tristesa. Arribem a la comunió. Tres o quatre dones van a combregar.
Després es produeix a dintre l’església una estona de silenci, de reflexió.
La portalada és oberta de bat a bat –ho ha estat durant tota la missa– i en
aquest moment se sent amb més intensitat que mai la cantadissa delirant, el
xiuxiueig, la frenesia dels ocells que, paradoxalment, ens provoca una
sensació de pau, de placidesa. La missa s’acaba. Sortim darrere el bagul i
anem al cementiri, que és a tocar. Allí, el capellà resa l’última absolta i
desapareix. Mentre els enterramorts situen el bagul en el nínxol i tapien
la boca, acompanyo en el sentiment en Josep, que té els ulls enrogits i
humitosos. Ens acomiadem d’altres veïns i, amb la meva mare, emprenem el
camí de tornada. Quan arribem a casa em canvio de roba i em poso a llegir,
fins cap al tard, alguns capítols d’Stendhal.
Paisatge amb flames
(1990)
A la natura tot és fugaç, tot passa, tot és en transformació constant.
Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: «...
la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita...». Aquesta
dinàmica afecta tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres.
Les plantes de l’hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes
o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de riera va
canviant de forma amb els anys. L’aigua el va llimant i afinant, s’engruna
i s’arrodoneix. La llum del dia s’insinua, augmenta, arriba a un punt de
màxima potència, declina i s’esvaeix. De la claror del matí a la foscor de
la nit, tot és trànsit. No és pas diferent la vida humana, que passa, com
l’arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta,
en el còdol, en la llum, en el cos hi ha un estat de bellesa que pot durar
un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa,
un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l’harmonia de la mateixa
natura i una plena afirmació d’ell mateix, de la seva força o de la seva
delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la
immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d’observar-lo, gaudir-ne,
fins i tot enamorar-se’n.
Octubre
(2010)
Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dona aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit.
Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Aquest text de comiat el va escriure Miquel Pairolí els darrers dies de la seva vida.
